Amb les expectatives un pèl eclipsades és com
sortíem un dimecres al vespre després d’haver vist Pensaments secrets, un muntatge de petit format basat en la
novel·la de l’escriptor i crític anglès David Lodge Thinks… que posteriorment ell mateix va adaptar per al teatre.

L’obra ens presenta dos únics personatges:
Ralph Messenger, científic cognitiu, i Helen Reed, una famosa novel·lista, que són
professors a la mateixa universitat anglesa. Ell està casat i ella és vídua. Ell és un
seductor i ella se sent sola. No cal, em fa l’efecte, afegir-hi gaires detalls
més perquè el desenvolupament del tema és fàcil d’imaginar. No som davant una
història excepcional. Ni davant uns personatges singulars o uns diàlegs
especialment originals, perquè, si bé hi ha moments que susciten l’interès
–sobretot quan contraposen les seves diferents visions sobre les relacions i
emocions humanes–, aquests no semblen avançar i s’encallen en unes dissertacions
intel·lectuals sobre l’art i la ciència que esdevenen repetitives i poc
argumentades.

L’inici és prometedor –la veu en off de Mercè
Pons, asseguda gairebé a les fosques, llegint-nos en veu alta, clara i modulada
el seus pensaments més íntims–, així com l’estratègia de voler mostrar el que
hi ha darrera les paraules i la dificultat de formular-ho, ja que el sol fet de
voler-li donar forma, escrita o gravada, altera la seva autèntica essència,
però tot plegat no va gaire més enllà. L’interès s’esllangueix i ni l’actriu ni
Àlex Casanovas –dos bons actors– no acaben de trobar-se ni de generar el clímax
necessari.

Amb traducció de Llorenç Rafecas i direcció de
Lluís Soler –que s’estrena en aquest àmbit– Pensaments
secrets és un muntatge correcte i digne, al qual, però, li costa fer
visible aquesta particular relació de parella, la guspira que els atrau i els
dubtes que els aturen.

NOTA: 6