Claude Debussy va trobar una línia musical que trencava amb les convencions líriques de l’òpera del bel canto. Va construir un espai en què l’emoció despullada havia de superar la convenció de la narrativitat. En aquest sentit, la música de Pelléas et Mélisande és suggerent, sempre sorprenent i vol evocar, molt més que la línia musical sobre on penjar-hi les paraules, les contradiccions dels personatges. És una actitud valenta i que exigeix espais en què els intèrprets no tenen la subjecció de la rèplica per a la interpretació. D’altra banda, com que, al final, sí que hi ha la narració d’una tragèdia per uns amors impossibles, la partitura exigeix unes llargues evolucions fins al succés final.

La proposta escènica d’Alex Ollé és omplir aquests espais buits de narració. Ho fa gràcies a una imponent escenografia d’Alfons Flores, una gran caixa escènica que giravolta i es transforma, que ensenya llums i ombres d’aquell palau més aviat víking. Allà on hi ha un buit, emergeixen les cambreres saludant, o escurant els plats del darrer àpat, en una mena de voltes com si fos una mena de búfal d’atraccions. És impressionant i, efectivament, distreu, en aquests passatges. Però, en realitat l’allunya de la intensitat de Debussy. Potser una posada en escena més essencialista hagués acabat jugant-hi més a favor. Les obres de Pinter atrapen per allò que no es diu. En les pauses, navega un món de possibilitats que l’espectador acaba triant per imaginar la realitat íntima de cada ésser de l’escena. El llibret de Pelléas et Mélisande, efectivament, concreta massa per deixar aquestes ambigüitats sobre els protagonistes però, potser, s’hi hagués pogut trobar un marge per a generar versions paral·leles. Certament, per poder treballar aquest espai incert, cal uns intèrprets que ensenyin aquest mar de dubtes, una interpretació preciosista que és molt complicat de realitzar en un gran teatre d’òpera amb espectadors molt allunyats de l’escenari. L’altra opció seria que aquest espai buit es reforcés amb jocs de llum que transmet és aquest desassossec dels personatges.

La suggestió és constant i escenes com la de la torre entre els dos protagonistes trasllada a contes infantils de Rapunzel. També quan es deixen perdre per la gruta sembla emergir un fus de la Blancaneus. En aquest sentit, els elements responen al simbolisme que buscava Debussy, a l’emoció per sobre de l’argumentació. Capbussar-se en els referents comuns, en els records, és convidar a trobar connexions emocionals imprevisibles. Mélisande emergeix després de llançar una corona. Li persegueix una maledicció de ser agraciada amb les comoditats de palau però d’haver de renunciar a la llibertat. És un ésser que emergeix, com si fos una dona d’aigua del Pirineu, o una ondina germànica preciosa que pateix la fatalitat del seu destí. Té una part d’animalitat que es revolta amb les imposicions de l’aristocràcia i que l’ofeguen per la gelosia i per una mirada estreta de l’amor.