Ja és el segon cop que veig aquest musical, després de que ho fes en la seva versió ‘original’ amb la Xènia Reguant, el Ferran González i la Isa Mateu, farà uns dos anys, també al Capitol, quan va significar un dels espectacles revelació de la temporada. Aquí teniu l’elenc complet.

Aquest cop, amb la Gemma Martínez i un molt fresc i juvenil Xavi Melero, vaig confirmar-me en la primera impressió: l’han clavada amb aquesta proposta heterodoxa, divertidíssima i a voltes transgressora sobre la sexualitat -jove i no tan jove- que ironitza, de pas, amb les convencions del gènere del Teatre Musical.

Pels que encara no ho sàpiguen, ‘Pegados’ ens porta a les urgències d’un hospital on han anat a parar un noi i una noia joves, que en una nit de festa i alcohol (imprescindibles) s’han conegut i han decidit fotre un kiki, però amb la sorpresa final de què el noi no pot ‘sortir’ de la noia… i han d’acudir a un centre sanitari perquè els desenganxin. Llàstima que el metge trigui tant!

La versemblança de la situació és el de menys. Tot i això, no deixava de recordar-me les històries que pel meu poble s’havien sentit ens ser jo un adolescent, d’alguna ‘senyora’ a la qual s’havien hagut d’endur algun cop a urgències per un motiu idèntic, però en aquest cas la seva parella era un gos. Afigureu-vos l’època, un poble i el safareig que se’n feia!

Doncs bé, sense reparar més en la lògica de la causa, l’argument ens acosta a la situació de dues persones que no es coneixen de res, obligades a estar nues i enganxades, cadascuna (sobretot ella) pensant en les seves respectives mares -em mataria si ho sabés!- i tot això dit mig parlat i mig cantat. El pianista, doncs aquest és un musical amb només un pianista, entra i surt de l’argument a voluntat de la parella i la infermera d’urgències, paper força agraït per a les dues actrius que se’l reparteixen alternativament, i brillants les dues: Gemma Martínez i Isa Mateu.

La mateixa actriu, per acabar d’adobar-ho, interpretarà -sense solució de continuïtat- també les mares de cada jove implicat, arribant al deliri propi d’obres vodevilesques.

Poc a poc, els dos joves protagonistes van passant de la vergonya i no suportar-se a anar-se caient millor. Costa poc imaginar-se un final feliç d’aquells romanticons, afortunadament sense massa sucre, en què una nit per no oblidar -en cap sentit-, dóna pas a una incipient nova relació sentimental.

Cal dir que les interpretacions de tots (al pianista el valorem només per les seves dots musicals, impecables) són magnífiques, i el públic de totes edats s’ho passa pipa rient de la gran quantitat de gags, que a més, cosa que admiro molt en les comèdies, acostumen a venir-li bé a l’argument. Per això, per un bon argument, una bona música i interpretació actoral, musical i vocal, un ritme correcte i un guió força ben treballat, l’obra funciona amb diferents elencs. I em consta que el públic de totes les edats i condicions sortia encantat de la sala.

Quina llàstima que de vegades siguem tan moralistes amb coses del sexe, especialment pel que fa als més joves! No crec que hi hagi gaire sessions per a instituts, però aquesta obra faria les delícies dels nois i noies de secundària sense cap dubte (inclosa la ESO), i en alguna mesura, doncs a l’obra toca molts pals, si bé de passada, en la seva formació afectivo-sexual. O com a mínim, i no és poca cosa, en debatre les conductes sexuals de risc que de ben jovenets molts d’ells tenen, malgrat molts adults no ho vulguin veure.

[Crítica de la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013.]