Es agradable, és divertida i en alguns moments delirant. No aporta grans novetats respecte a l’exitosa primera versió (d’allà va neixer tot) però es deixa veure força bé. En primer lloc, per la situació actual. En un teatre que de moment mai no es veurà plé, amb una mascareta que sovint és molesta, és molt més fàcil estar predisposat a passar.ho bé, i qualsevol gag amb un mínim de qualitat és molt ben rebut. Aquí, dit i fet. I des dels primers instants, els qui no l’han vist ja estàn pràcticament enganxats (o “pegados”, com vulgueu).

En segon lloc, “ells” t’acaben empenyent de cap a la funció. La primera aparició de Gemma Martínez ja és abassegadora, un avanç del que vindrà posteriorment. D’acord, Júlia Bonjoch i Iñaki Mur són els esforçats protagonistes, els que fan autèntiques acrobàcies, els que deuen fer hores extres de ioga per no quedar clavats en alguns dels seus moviments. Però és Gemma Martínez la que ho trenca tot, la que puja l’obra fins a altes fites de la comèdia. No us perdeu “la” seqüència (qui l’hagi vist, ho entendrà), digne dels millors moments del gènere.

Així que, amb mascareta, amb ordre i ortodoxia abans i després de la funció, amb un munt de limitacions, “Pegados” s’eleva com si fòs el remei per la pandèmia, durant una estoneta. Quant més separats, més enganxats…