No és gens fàcil construir una peça d’un fet inversemblant i divertidament surrealista. L’hagués pogut signar Salvador Dalí sortint de la cambra presidencial del Ritz en ambulància! Fa una dècada, es va aixecar aquesta broma convertida en musical i va deixar tothom bocabadat. Evidentment, en la trama hi ha alguna cosa més que acrobàcia corporal per transformar la broma (dos desconeguts s’enrotllen al lavabo d’una discoteca i els traslladen a l’hospital, perquè no es poden desenganxar)… Ara, sota la direcció d’Alícia Serrat (que també en va fer la composicvió musical amb Ferran González) i Enric Cambray l’han tornada a aixecar. Una dècada més tard la morfologia humana reacciona igualment als mateixos tics.

El seu humor és de traç gros. No hi cap (ni li cal) el psicalíptic, el joc de les dobles intencions. Tot té unes dimensions (aparentment) que evoquen a una veritable divertida tragèdia sexual: la vergonya dels personatges és el motiu d’escarni del públic. Ferran González i Joan Miquel Pérez també havien provat aquest humor desenfadat, que no es frena per cap tòpic a Clicks. Diversió sense pretensions, però anb una empatia directa amb el públic.

En realitat, des de la preobertura, ja queda clar que tot és un despropòsit i que la producció justeja de recursos (repartiment, escenografia i rellotge sense bateria). tot és prim i quasi transparent. I és questa fragilitat el que dóna un to patètic, de final de curs (amb algunes sorpreses, amb el desplegament de la màgia, per exemple) que és beneit però, alhora, resulta molt efectiu.

Pegados el musical és com un castell de focs sense gaires recursos. Dels petards reciclats de la festa major anterior. Però la gràcia és que, al costat d’aquesta broma contínua són capaços de treure balades perquè els dos personatges (una parella fortuïta, formada per un ou i una castanya) expressin les seves pors. Que si fos Broadway seria el moment dramàtic, però ells ho deixen a mitja alçada i que cadascú opini com li sembli… La parella González/ Serrat van repetir amb Merda d’artista, també passejant per aquests abismes però llençant una proclama més profunda.

Com els joves ben intencionats, aquests personatges es fan estimar. I l’aparició de la infermera acaba resultant el pessic picant que necesita a una peça que hagués pogut quedar perillosament encallada dalt de la llitera d’urgències.