Patatas fritas falsas

El millor d’anar a una estrena és que després pots copsar les sensacions de la platea més professional: crítics, actors, amics, saludats i coneguts del “mundillo” teatral. I veure com la teva impressió s’emmotlla o no a l’opinió d’aquells que consideres gent amb criteri. És potser un dels moments on hom pot aprendre més de com funciona el sector. I sí a sobre vas de bracet amb un home com l’Oriol Puig Taulé, segur que tindràs l’opció de conèixer gent tan bonica i interessant com la Marta Oliveres o la Semolinika Tomic. La primera estava darrere la proposta que just s’havia estrenat a la Sala Tallers, el nou projecte de l’Agnés Mateus i el Quim Tarrida, Patatas fritas falsas; la segona és una de les que va ajudar a donar a conèixer, des de l’Antic Teatre, a un dels duets creatius més provocadors de l’escena catalana. Les opinions d’aquestes i d’altres me les guardo per a mi, però està clar que n’hi havia de tots colors.S’ha d’anar amb compte amb el que es diu i el que no es diu d’aquest projecte per no revelar l’efecte sorpresa. Malauradament, ja hi ha hagut diversos col·legues que des dels seus mitjans han parlat obertament del que potser és vist com l’inici més provocatiu que mai ha tingut lloc a una sala d’un teatre públic català. Aquest element que apareix gran i …, s’infla poderós, s’il·lumina i després de quinze minuts de contemplació es recull per descobrir una simfonia de llums i sorolls que ens presenta l’extraterrestre que ha vingut a escopir-nos a la cara totes les virtuts del pensament únic, de les idees que engloben el marc de pensament del feixisme. Ja sense el vestit alienígena, l’Agnés Mateus ho deixa molt clar (i en castellà) en la seva primera intervenció, “es mucho más fácil que nos digan lo que tenemos que hacer”. A partir d’aquí comença una performance furiosa on l’artista critica la diversitat d’opinions, elogia les fronteres, tira de reconeixement de raça, defensa la violència militar i policial, critica els nous corrents educatius llançant un dard contra el mètode Montessori, per acabar reclamant que és molt més fàcil ser feixista.La següent provocació és més tranquil·la i tendra, tot i que la denúncia continua fent-se clara. Treu un titella d’un ancià molt recognoscible i, fent de ventríloqua (amb una gran tècnica), repassa per boca d’aquest miserable personatge tots els rastres de feixisme que hi ha a la nostra societat, incloent-hi un petit homenatge a un dels antifeixistes més nostrats: Pepe Rubianes. Després es posa les plomes (i un barret que va a joc amb el plomall negre) i talment com una vedet continua fent apologia del feixisme amb actitud amenaçadora, avisant-nos que ja els podem sentir respirant al nostre clatell. El passeig acaba a l’escenari, asseguda sobre la rentadora que des de l’inici de l’espectacle porta girant i fent soroll (amplificat per un micròfon situat just davant), i cantant-nos “Still Loving You” dels Scorpions. L’Agnés és tot amor. I destrucció.L’al·legat antifeixista és clar. El duet Mateus-Tarrida (i tot l’equip) han irromput amb força a una de les institucions culturals catalanes més benestants. El TNC ha estat tradicionalment el bastió cultural de la burgesia catalana. But the times are changin’ que deia en Bob Dylan. Ja hi ha hagut diversos projectes provocatius que han provocat alguna úlcera d’estómac a més d’un senyor i senyora. Però està clar que quan Carme Portaceli va donar carta blanca a aquest duet artístic ja sabia que la performance més provocativa s’instal·laria definitivament al TNC.Tanmateix, sembla que part de la crítica considera que no compleix les expectatives, que no sorprèn ni acaba sent tant radical com anteriors propostes. Pel que fa a mi, venia verge, per primera vegada em ficava dins de l’univers Mateus-Tarrida. No he vist ni Hostiando a M., ni Rebota, rebota y en tu cara explota. Per tant, l’actitud punk i la performance destructiva de la Mateus em colpeix i em convenç. Però és evident que l’espectacle pateix del mateix que parteixen tots aquests tipus de propostes: no són tan transformadors com creuen ser.El problema principal és que sempre acaben parlant als convençuts. No crearà divergències entre el públic, no hi haurà conflicte. Tots els qui érem a l’estrena ens alineàvem amb la tesi dels artistes. Però, es clar, hi ha maneres i maneres d’explicar les coses i precisament quan les fas massa explicatives, quan no deixes espai per la interpretació i el dubte, l’efecte provocador es dilueix. L’espectacle es resumeix en certa manera en dir el contrari al que defensa l’equip artístic d’una manera tan bel·ligerant i incendiària que acabi fent gràcia a la platea. Però aquest enfocament molts ja no el compren, sobretot si les diverses escenes s’acaben fent massa llargues.Malgrat tot, és un gust veure un espectacle com Patatas fritas falsas en aquest panteó de la cultureta catalana. Ara com ara estic esperant, però, alguna piulada incendiària que carregui contra l’element gran i… (no, no ho penso dir) amb el qual s’inicia l’espectacle. Algun independentista convergent que no toleri aquesta provocació. Potser així el duet Mateus-Tarrida aconseguiran copsar l’atenció de l’opinió pública i fer que el seu discurs performàtic s’estengui més enllà dels convençuts. Ah! I per cert, aquest és un advertiment per a la Mateus: Si us plau, Agnés, a l’última escena posa’t ulleres protectores. Vaig patir perquè no et saltés una estella als ulls. Sempre a favor de la prevenció de riscos laborals.

Agnès Mateus mai va voler aclarir a qui es referia "M" a Hostiando a M., el seu primer muntatge amb el que sortia de la factoria Rodrigo Garcia. Just esclatava l'escàndol Bárcenas i Rajoy li enviava aquell tuit lacònic "Sé fuerte, Luís" al tresorer del PP, quan entrava a presó. És igual si la "M." era Mateus o Mariano. En realitat, com a Patatas fritas falsas, el títol és un apèndix, una excusa. Si ha quedat alguna cosa clara en l'univers Agnès Mateus i Quim Tarrida és la seva repulsa cap al feixisme i les formes històriques del privilegi econòmic i social. Ells són dels que fan rodar caps metafòrics, però que cremarien de gust contenidors i privilegis. De fet, si els deixessin, no els faria res enderrocar les tanques del jardí del TNC, com a mínim. Segur que fitxarien els paletes de Constructivo en què reivindicaven que tots els edificis han de ser habitats, acollir, tenir ànima. La contradicció és que el gran mausuleu del teatre català, el TNC, els convidi. Com explica Gabriel Sevilla en la seva crítica, això és més una demostració d'ascensor cultural de Carme Portaceli que un èxit del duet d'artistes, que, ara han hagut de batallar entre la pobresa i l'opulència. I, davant d'aquesta estranya paradoxa, han volgut servir un show de menjar ràpid, xips recalentades al microones (el que estomacava a Hostiando a M.) amb la mala llet de sempre. Hi ha pressupost i en comptes de comprar per Wallapop una màscara en forma de penis com a Rebota, rebota y en tu cara explota, han comprat una disfressa d'estraterrestre de cos sencer (dels que observen els capítols surrealistes de Polònia).Diguem que el dia que vam anar a veure la funció un avió privat sobrevolava Catalunya en direcció a Sanxenxo. I el protagonista seria aplaudit hores més tard, per vergonya (o no) de l'estament polític i judicial que ho ha permès. Per molta salsa que tingui la ficció, la realitat (espanyola, com a mínim) sempre li dona mil voltes. En aquest estadi posar una bandera (sigui la que sigui) durant 15 minuts acaba sent una provocació. Que és el que buscaven. Al 2007, denunciava en la crítica d'Èric i l'exèrcit del Fènix que situessin una bandera amb "àliga" a la caserna de la Guàrdia Civil. Em semblava excessiu. Ara, Mateus i Tarrida en pengen una que competeix amb les mides de la de Colón. I la fan onejar artificialment, com qui escampa espores feixistes entre la platea. De seguida, Mateus aplica el seu discurs a velocitat del llamp, cridat, amb ulls desorbitats (en un estat d'un deliri revoucionat). Ella aplica una mena de fungicida implacable.Si Angéica Liddell flirteja amb el feixisme a partir d'un discurs no apte per a integristes de la cultura (Liebestod), Mateus aborda un raonament similar però des d'aquest punt còmic, de militant d'una neurona que no vol complicar-se la vida. Més que insultant, és paròdic i, en certa manera, el patetisme (ninot manipulat per una ventriloquia inclòs) acaba sent perillosament empàtic. La supervivència del feixisme hauria de proclamar una revolta, cremar contenidors, però no fer-ne una caricatura, que acaba fent-lo amable.Tarrida i Mateus posen les patates en remull. No són conscients que és la forma perquè grillin i reprodueixin en plantes patateres. Com la mala herba, no n'hi ha prou en segar arran. Cal cavar més profund. No n'hi ha prou en desplomar una àliga i convertir-la en vedet còmica. Això és quasi fer-li un favor per a la seva supervivència. Scorpions pot ser més incendiari que una balada d'amors perduts (I still loving you). Per això, atacar la rentadora que porta centrifugant des d'anys de la dictablanda del dictador que va morir en un llit, sembla ineficient. Com la transició política, que ara, li supuren totes les costures. Potser el cop de mall hauria de ser cap a les màquines que pateixen una obsolescència que no permeten sobreviure una edat concreta. Estem en temps en què ni els pollastres del Kentucky ho són del tot, ni les patates tenen la consistència d'abans de vendre's per Internet. I Mateus i Tarrida han atacat amb tota l'honestedat però sense ferir l'ombra allargadíssima del feixisme, que amenaça l'Europa de Zweig i Steiner (La idea d'Europa). No té gaire sentit esclafar uns energúmens, cal ridiculitzar els que els blanquegen amb polítiques erràtiques i sovint estúpidament absurdes (Europa Bull, d'IndiGest, és un altre exemple d'ascensor teatral que retorna al TNC i que ho fa amb el còmic cinisme com aquella decrèpita Europa d'Els ocells de La Calòrica)...

“M’estic entrenant per treure escuma per la boca i me’n surto prou bé”. Això és el que anticipava Agnés Mateus al text de presentació d’aquesta proposta escènica en la qual torna a formar tàndem creatiu amb Quim Tarrida, després dels excel·lents resultats aconseguits amb “Hostiando a M” i , especialment, amb “Rebota rebota y en tu cara explota”. I certament, l’Agnès , tot i que tiri mà de recursos no complertament naturals a l’hora de generar l’escuma, se’n surt prou bé alhora d’assolir el seu objectiu. Quan l’odi exaltat s’apodera per complert de nosaltres, això de la boca escumosa, acostuma a ser un efecte secundari derivat de l’exaltació. I desemmascarar l’odi derivat de la intolerància implementada pel neofeixisme quotidià , implica alhora assenyalar les pors de les quals se’n serveix aquest neofeixisme . Odiar – ens diuen l’Agnés i en Quim- ens relaxa, ens fa sentir més segurs, ens reafirma en la nostra convicció que el perill, sempre ve de fora. Si ens podem mantenir en la nostra zona de confort, i centrar-nos en nosaltres mateixos , tot anirà bé! Esclar que també pot passar que quan més odi sentim, més insegurs ens mostrem ( o a l’inrevés) , com li passa a l’Agnés un cop arriba el  ben delirant i puntualment hilarant gran monòleg escumós que, d’alguna manera, ve a ser l’eix central al voltant del qual gira tota la proposta.Abans d’això, el tàndem ens ha obsequiat amb un pròleg en el qual només falta la veu de Marujita Díaz cantant-nos allò de “Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda, llevas sangre, llevas oro, en el fondo de tu alma”. Tot i que, com ara el tàndem actua al TNC i no s’està  de res, enlloc de presentar-nos una “banderita”, ens presenta una “banderaza” preconstitucional, digna de rivalitzar amb aquella altra diguem que més constitucional que oneja a la madrilenya Plaça de Colón. I tant els hi ha agradat a l’Agnés i en Quim l’efecte que provoca l’onejar animat per ventilador d’aquesta bandera immensa i carregada de gens democràtic  simbolisme, que ens obliga a contemplar-la al llarg de quinze minuts inacabables que suposen ja un cert toc d’alarma: es diria que , enlluernat per l’efectisme escenogràfic , el tàndem s’ha oblidat per complert del perill que suposa dilatar en excés els cops d’efecte més o menys efectius. El cas és que un cop la bandera fa el seu mutis escènic,  l’Agnés, preparant-se ja per treure escuma per la boca, se’ns presenta ficada en un espai presidit per la infinitat de làmpades que pengen del sostre ( com es nota, la proximitat , tant dels magatzems del TNC, com dels mateixos Encants!) , una rentadora en permanent estat de centrifugat, i una preciosa maqueta de l’edifici dissenyat per Bofill que allotja la institució teatral en la qual es presenta aquesta proposta. I esclar, com som aquí, i disposem de la maqueta, toca fer una al·lusió a la buidor que amaga aquest gran edifici que, més endavant, serà tractat també com a possible mausoleu capaç d’acollir els ossos del dictador ( ara expulsats de la seva vall dels caiguts per la pàtria), i d’ocultar un cop més els lligams existents entre aquell règim generalíssim, i alguns dels nostres més il·lustres cognoms. I ara, ve aquell moment en el qual no puc evitar fer un spoiler (esteu avisats !) que ens condueix directament cap el final de l’espectacle, i no puc evitar tampoc assenyalar la mena de gran contradictòria paradoxa que ens ofereixen en safata de plata els responsables d’aquesta ració de patates fregides falses. Ho lamento, perquè parlemde dos ben respectables representants de la nostra escena més  radical. Però d’alguna manera , el que veig a l’escenari quan arriba l’apoteòsic final destroyer que ens tenen preparat, em deixa un regust a fals comparable al de segons quines patates. Posar-se a trencar coses, és un clàssic de l’escena performativa que difícilment pot sorprendre ja a ningú. I és quelcom que pot agafar dimensions més o menys espectaculars, en relació al pressupost i a la capacitat de risc del qual es disposa. Per posar un exemple cinematogràfic extrem, només cal pensar en les imatges finals de “Zabriskie Point” , aquella pel·lícula en la qual Antonioni feia esclatar una preciosa casa ultramoderna de disseny situada en ple desert i tots els valuosos objectes i electrodomèstics continguts dins seu: corria l’any 1968 , Antonioni volia fer una denuncia espectacular de la societat de consum i dels mateixos mecanismes malbaratadors  dels qual se’n servia el  Hollywood més opulent, i com Carlo Ponti i la Metro Goldwyn Mayer li pagaven la festa, el gran mestre italià de la incomunicació, va llençar la casa per la finestra... i mai, millor dit. Que la pel·lícula acabés resultant un enorme desastre financer ,gairebé es pot considerar com un acte de justícia poètica. Evidentment, el pressupost del TNC , queda molt lluny d’aquell  altredel qual disposaven la Metro i el marit de Sofia Loren. Però donat els temps que corren , això de destruir a cops una rentadora i una maqueta del teatre per funció, ja en té quelcom de luxe asiàtic ; un luxe  que l’Agnés i en Quim, per molt arrauxats que ens puguin semblar, ni s’haguessin plantejat en cas de tenir que pagar ells la trencadissa. L’acte provocador, servit en aquestes condicions, ha quedat complertament desactivat, encara que l’escena pugui fer patxoca, i vingui acompanyada de tot el soroll que reclama una acció d’aquesta mena. Tot i que , el més inquietant, no és pas l’efectisme d’aquest qüestionable cop d’efecte final. El més inquietant és que, pel camí, el tàndem ha tingut poca cura de la dramatúrgia de la seva proposta. Quelcom que evidència de forma aclaparadora el fragment al llarg del qual l’Agnés es dedica a seguir l’exemple de Mary Carmen y sus muñecos, i a practicar la ventrilòquia amb una ninot del Caudillo al qual no sap extreure-li ni de lluny aquella malicia que caldria esperar d’algú com ara ella. I quelcom que es fa també palès quan la nostra performer agafa l’aspecte  d’aquell ocellot convertit també en símbol patri , i es dedica a repartir diners de forma ben poc assenyada, desaprofitant també les possibilitats de l’aguiló , més enllà de la gràcia moderada de la disfressa. El discurs de l’odi,  la seva vinculació amb l’auge renovat de l’ultra dreta , o la desmemoria històrica , són, no cal ni dir-ho, temes ben preocupants . Però fer-los sortir a escena tirant mà d’allò massa previsible o massa poc elaborat des d’un punt de vista escènic, no es correspon amb la visceralitat creativa de la qual ha donat mostres el tàndem en d’altres ocasions. /// Coda final: la web del TNC, anuncia que aquest és “un espectacle en català i castellà”. Cal corregir l’error: com tants altres propostes d’una temporada al llarg de la  qual, el TNC ha deixat de banda la llengua catalana com mai abans havia passat, aquest és un espectacle en castellà: que l’Agnés deixi anar de tant en tant alguna paraula en català, no té res a veure amb el teòric bilingüisme que anuncia la web. En absolut.