Ossos

Com que la broma va de Miquel de Cervantes, o millor dit, dels presumptes ossos de les despulles de Miguel de Cervantes, és gairebé imprescindible parlar de la novel·la «El coloquio de los perros», que en realitat l'escriptor del Quixot va titular, seguint els cànons de l'època i sense presses: «Novela y coloquio que pasó entre Cipión y Berganza, perros del Hospital de la Resurrección, que está en la ciudad de Valladolid, fuera de la puerta del Campo, a quien comúnmente llaman “Los perros de Mahudes”».Si allà, quan es fa fosc, el parell de gossos, Cipión i Berganza, parlen i s'expliquen les seves misèries, aquí, entre altres coses i necessitats fisiològiques pròpies de l'espècie, també. L'autor Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) ha ampliat la comèdia amb dos científics de bata blanca que contrastren amb els dos quissos. I amb aquests quatre personatges —doblet dels dos intèrprets— es dóna pas a una comèdia que transcorre sota el ritme de l'efluvi musical amb aires del XVII —original d'Antonio Santoyo, col·laborador d'altres espectacles de la companyia— i que fa un salt des de la remembrança del Segle d'Or a l'actualitat més punyent.Així, doncs, la cosa circula des del Convent de les Trinitarias Descalzas de Madrid, on s'especula que reposa l'escriptor del Quixot i on se li atribueixen els ossos trobats, fins a l'Institut d'Investigació on exerceixen els dos científics contemporanis que mantenen també el seu «coloquio» particular amb la ració de picaresca convenient fins al punt que un no sap si són més humans els dos gossos o més gossos els dos humans.A l'instint de supervivència dels dos cans rastrejant per tot arreu per trobar ossos —i si pot ser els de l'amo Cervantes— es pot contrastar l'instint de supervivència dels dos científics capaços de vendre al millor postor els presumptes ossos de Cervantes per obtenir una vida confortable sense doblegar gaire l'esquena, és a dir, fer vida de gos gràcies a una oferta milionària del milionari més milionari que vindrà de la mà de qui comanda els Zara.El guió de Sergi Pompermayer és ple de referències amb noms i cognoms, lleugerament alterats, però fàcils d'identificar amb patronímics actuals, cosa que dota la comèdia de la suficient dosi de sàtira de lletra menuda amb la intenció que els espectadors en facin una segona lectura.Els actors Toni Alba i Fermí Fernàndez formen un duo de clowns que recorren al registre del gènere còmic entre la tendresa i l'absurd, la picaresca i la bona fe, amb canvis de paper en diferents escenes entre la parella de gossos i la parella de científics, combinant el llenguatge del gest amb la paraula —quan es tracta de gossos— i el llenguatge convencional teatral quan es tracta dels científics.«Ossos» només es representa els dilluns, ara al Teatre Victòria del Paral·lel —com si fossin els teloners del Tricicle que ocupa la cartellera la resta de dies—, tot i que s'ha representat en gira per diferents escenaris, després que l'inici del projecte ja porta gairebé quatre anys de vida. Cal esmentar la feina de Laura Clos “Closca”, autora també del vestuari especial dels gossos, que ha dissenyat una escenografia funcional de quatre grans plafons, matisats per la il·luminació de collita pròpia, que ambienten els dos espais físics: l'exterior del descampat dels gossos i l'interior del laboratori dels científics. Però malgrat la seva eficàcia, fa l'efecte que l'espectacle que és de petit format tindria una millor recepció en un espai més íntim que no pas el de la platea del Teatre Victòria, que està pensada per a produccions de gran format. (...)

Toni Albà i Fermí Fernandes són dos actors que s'han trobat. Dos grans clowns. Que jo recordi, han fet Brots -amb més intèrprets-; El Messies i Histèria Sagrada, tots dos; El sommelier, interpretada pel Fermí i dirigida pel Toni, i ara ens sorprenen amb Ossos. Quina de les quatre és més surrealista? No ho sabria contestar. La menys, El sommelier, potser. Aquest cop han anat a veure Sergi Pompermayer, autor, director, dramaturg, actor, guionista, home compromès i força omnipresent a la cartellera catalana, perquè els fes un text a mida. I l'ha brodat! El títol, que pot semblar un pel estrany, és el que ha de ser: l'obra parla de la lluita per aconseguir els ossos de Miguel Cervantes i Saavedra! Com a surrealista no es queda enrere, però els ossos es poden convertir en altres coses. Doncs a partir d'una idea de Pilar Montoliu -productora de l'espectacle- i en total clau de clown, Pompermayer els ha escrit una història on es compara el comportament d'uns gossos amb uns científics. Que també es pot veure com una comparació entre animal i persones; o entre el poble i el poder, o entre l'innocent i l'espavilat... O com una pallassada immensa, perquè és hilarant des del començament al final. Els ha dirigit el mateix Pompermayer i vam poder assistir a l'estrena aquest divendres a Vilanova i la Geltrú, ciutat d'en Toni i ciutat absolutament friendly del Fermí. La història va així: un gos, aparentment de bona casa, es declara descendent de Miguel de Cervantes, perquè "va morir com un gos." Troba els ossos del seu avantpassat i els vol per motius emocionals. En una escena que pot recordar el Tot esperant Godot, coneix un altre gos, molt de carrer, amb puces, coix i punki i, després d'olorar-se profundament, s'acaben fent amics. Però van a parar a la gossera, on són tancats de mala manera. La gossera es veu com una presó d'aquelles on també hi va a parar gent que no és delinqüent. És un moment trist, tot i que fa riure. Però n'hi ha més. Uns científics els roben els ossos i ja miren de quina manera poden especular més. El final toca el sostre de l'ambició, però no us l'explicaré. En Fermí i en Toni alternen els rols de gossos i de científics. Hem sabut que Pompermaier és, -també!- veterinari i aquest deu ser un dels motius pels que els actors no estalvien moviments de l'animal: llepades, olorades, aixecar la pota pel pipí, desconfiar, jugar... Ho fan com gossos de debò! Que parlen, això si.  I també fan els científics elegants. L'obra és plena de petits detalls i referències, tant a nivell de moviment com de frases que, entre riures, no se'ns escapen. Per exemple es parla de a Catalunya, de catalans universals, de nous catalans...  Ossos és un divertidíssim viatge a través de l'amistat i la solidaritat entre els gossos, l'ambició dels homes i una picada d'ullet a un dels autors més famosos de l'Estat espanyol, que va morir per Sant Jordi... com Shakespeare, -que n'hi ha que diuen que són la mateixa persona-. L'obra no estalvia expressions a través del mim, algun moment Shakespeare i tota la mestria ja provada i contrastada d'aquests dos grans actors/clowns. Acabo amb l'escenografia, tan senzilla com efectiva, obra de Laura Clos 'Closca': quatre estructures verticals amb quatre cares que van mostrant de manera molt eficient diferents ambientacions.  La Closca  ja té un cabàs d'espectacles al currículum dels que en citaré els més recents Hamlet, amb direcció de Pau Carrió; Romeu i Julieta, de Marc Chornet; Frank V, de Josep Maria Mestres; El bon lladre, de Xicu Masó o l'ajudantia de Sebastià Brossa a A tots els que heu vingut, ara mateix al TNC, amb direcció de Marc Rosich.Ah! I en una tertúlia que vàrem fer els de Recomana en acabar la funció, en Pompermayer va assegurar que "encara no hi havia morcillas!" Per tant, de moment, i tot i que sembla que improvisin, text pur Pompermayer. Però ningú no està segur que no s'acabi allargant... Són l'Estranya Parella del món dels clowns!