Com que la broma va de Miquel de Cervantes, o millor dit, dels presumptes ossos de les despulles de Miguel de Cervantes, és gairebé imprescindible parlar de la novel·la «El coloquio de los perros», que en realitat l’escriptor del Quixot va titular, seguint els cànons de l’època i sense presses: «Novela y coloquio que pasó entre Cipión y Berganza, perros del Hospital de la Resurrección, que está en la ciudad de Valladolid, fuera de la puerta del Campo, a quien comúnmente llaman “Los perros de Mahudes”».

Si allà, quan es fa fosc, el parell de gossos, Cipión i Berganza, parlen i s’expliquen les seves misèries, aquí, entre altres coses i necessitats fisiològiques pròpies de l’espècie, també. L’autor Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) ha ampliat la comèdia amb dos científics de bata blanca que contrastren amb els dos quissos. I amb aquests quatre personatges —doblet dels dos intèrprets— es dóna pas a una comèdia que transcorre sota el ritme de l’efluvi musical amb aires del XVII —original d’Antonio Santoyo, col·laborador d’altres espectacles de la companyia— i que fa un salt des de la remembrança del Segle d’Or a l’actualitat més punyent.

Així, doncs, la cosa circula des del Convent de les Trinitarias Descalzas de Madrid, on s’especula que reposa l’escriptor del Quixot i on se li atribueixen els ossos trobats, fins a l’Institut d’Investigació on exerceixen els dos científics contemporanis que mantenen també el seu «coloquio» particular amb la ració de picaresca convenient fins al punt que un no sap si són més humans els dos gossos o més gossos els dos humans.

A l’instint de supervivència dels dos cans rastrejant per tot arreu per trobar ossos —i si pot ser els de l’amo Cervantes— es pot contrastar l’instint de supervivència dels dos científics capaços de vendre al millor postor els presumptes ossos de Cervantes per obtenir una vida confortable sense doblegar gaire l’esquena, és a dir, fer vida de gos gràcies a una oferta milionària del milionari més milionari que vindrà de la mà de qui comanda els Zara.

El guió de Sergi Pompermayer és ple de referències amb noms i cognoms, lleugerament alterats, però fàcils d’identificar amb patronímics actuals, cosa que dota la comèdia de la suficient dosi de sàtira de lletra menuda amb la intenció que els espectadors en facin una segona lectura.

Els actors Toni Alba i Fermí Fernàndez formen un duo de clowns que recorren al registre del gènere còmic entre la tendresa i l’absurd, la picaresca i la bona fe, amb canvis de paper en diferents escenes entre la parella de gossos i la parella de científics, combinant el llenguatge del gest amb la paraula —quan es tracta de gossos— i el llenguatge convencional teatral quan es tracta dels científics.

«Ossos» només es representa els dilluns, ara al Teatre Victòria del Paral·lel —com si fossin els teloners del Tricicle que ocupa la cartellera la resta de dies—, tot i que s’ha representat en gira per diferents escenaris, després que l’inici del projecte ja porta gairebé quatre anys de vida. Cal esmentar la feina de Laura Clos “Closca”, autora també del vestuari especial dels gossos, que ha dissenyat una escenografia funcional de quatre grans plafons, matisats per la il·luminació de collita pròpia, que ambienten els dos espais físics: l’exterior del descampat dels gossos i l’interior del laboratori dels científics. Però malgrat la seva eficàcia, fa l’efecte que l’espectacle que és de petit format tindria una millor recepció en un espai més íntim que no pas el de la platea del Teatre Victòria, que està pensada per a produccions de gran format. (…)