Toni Albà i Fermí Fernandes són dos actors que s’han trobat.
Dos grans clowns. Que jo recordi, han fet Brots -amb més intèrprets-; El
Messies i Histèria Sagrada, tots dos; El sommelier, interpretada pel
Fermí i dirigida pel Toni, i ara ens sorprenen amb Ossos. Quina de les quatre
és més surrealista? No ho sabria contestar. La menys, El sommelier, potser. 

Aquest cop han anat a veure Sergi Pompermayer, autor, director, dramaturg, actor, guionista, home compromès i força omnipresent a
la cartellera catalana, perquè els fes un text a mida. I l’ha brodat! El títol,
que pot semblar un pel estrany, és el que ha de ser: l’obra parla de la lluita per
aconseguir els ossos de Miguel Cervantes i Saavedra! Com a surrealista no es
queda enrere, però els ossos es poden convertir en altres coses.

Doncs a partir d’una idea de Pilar
Montoliu -productora de l’espectacle- i en total clau de clown, Pompermayer els ha escrit una història on
es compara el comportament d’uns gossos amb uns científics. Que també es pot
veure com una comparació entre animal i persones; o entre el poble i el poder, o entre l’innocent i l’espavilat… O
com una pallassada immensa, perquè és hilarant des del començament al final.
Els ha dirigit el mateix Pompermayer i vam poder assistir a l’estrena aquest
divendres a Vilanova i la Geltrú, ciutat d’en Toni i ciutat absolutament
friendly del Fermí.

La història va així: un gos, aparentment de bona casa, es declara descendent de Miguel de
Cervantes, perquè “va morir com un gos.” Troba els ossos del seu
avantpassat i els vol per motius emocionals. En una escena que pot recordar el Tot esperant Godot, coneix un altre gos, molt de
carrer, amb puces, coix i punki i, després d’olorar-se profundament, s’acaben fent amics. Però van a parar a la gossera, on són
tancats de mala manera. La gossera es veu com una presó d’aquelles on també hi va a
parar gent que no és delinqüent. És un moment trist, tot i que fa riure. Però
n’hi ha més. Uns científics els roben els ossos i ja miren de quina manera
poden especular més. El final toca el sostre de l’ambició, però no us
l’explicaré.

En Fermí i en Toni alternen els rols de gossos i de
científics. Hem sabut que Pompermaier és, -també!- veterinari i aquest deu ser
un dels motius pels que els actors no estalvien moviments de l’animal:
llepades, olorades, aixecar la pota pel pipí, desconfiar, jugar… Ho fan com
gossos de debò! Que parlen, això si.  I també fan
els científics elegants. L’obra és plena de petits detalls i
referències, tant a nivell de moviment com de frases que, entre riures, no
se’ns escapen. Per exemple es parla de a Catalunya, de catalans universals, de nous catalans… 

Ossos és un divertidíssim viatge a través de l’amistat i la solidaritat entre els gossos, l’ambició dels homes i una picada d’ullet a un
dels autors més famosos de l’Estat espanyol, que va morir per Sant Jordi… com
Shakespeare, -que n’hi ha que diuen que són la mateixa persona-. L’obra no
estalvia expressions a través del mim, algun moment Shakespeare i tota la mestria ja provada i contrastada d’aquests dos grans actors/clowns.

Acabo amb l’escenografia, tan senzilla com efectiva, obra de
Laura Clos ‘Closca’: quatre estructures verticals amb quatre cares que van
mostrant de manera molt eficient diferents ambientacions.  La
Closca  ja té un cabàs d’espectacles al
currículum dels que en citaré els més recents Hamlet, amb direcció de Pau Carrió; Romeu i Julieta, de Marc Chornet; Frank V, de Josep Maria Mestres; El bon
lladre, de Xicu Masó o l’ajudantia de Sebastià Brossa a A tots els que heu
vingut, ara mateix al TNC, amb direcció de Marc Rosich.

Ah! I en una tertúlia que vàrem fer els de Recomana en acabar la funció, en Pompermayer va assegurar que “encara no hi havia morcillas!” Per tant, de moment, i tot i que sembla que improvisin, text pur Pompermayer. Però ningú no està segur que no s’acabi allargant… Són l’Estranya Parella del món dels clowns!