Amb aquest Orlando, la creació escènica contemporània assoleix una fita
considerable. La barreja de llenguatges escènics (una constant en la creació
actual) deixa pas a l’ús mesurat i escaient de les tècniques més diverses al
servei d’una idea: donar  realitat
teatral a un text profundament literari. Tres pilars sustenten aquest magnífic
espectacle: Virginia Woolf, Guy Cassiers i Katelijne Damen. El text inicial Orlando: A Biography (1929) és una
novel·la, amb molts elements de conte, prenyada de metàfores i autèntiques
al·legories, en la que Virginia Woolf, fent una subtil burla del gènere
biogràfic, ens parla del paper de la dona en unes determinades societats. Literatura
que parla de literatura i que esdevé una referència per a la recerca d’un
llenguatge literari pròpiament femení. Guy Cassiers i Katelijne Damen han sabut
traslladar tot això a un escenari sense minvar la grandesa de la història que
ens explica Woolf en la novel·la: les peripècies d’un noiet amb inquietuds
literàries que apareix a la cort de la reina Elisabeth I d’Anglaterra (1556-1603)
i que acaba la seva trajectòria essent una dona a la segona dècada del segle
XX. La adaptació de Katelijne Damen condensa l’obra en una narració de poc més
d’una hora i mitja. Manté la figura del narrador que interpreta prenen la
distància oportuna quan cal o identificant-se amb el/la protagonista en alguns
moments. S’erigeix en aquell narrador omnipresent que ens deixa entendre el seu
punt de vista sense entrar mai en la pell dels personatges. Damen se’ns revela
com una gran contacontes: cal una tècnica interpretativa molt depurada per no
caure en la caricatura i mantenir l’atenció de l’espectador. Guy Cassiers
transforma en gran espectacle el que no deixa de ser un llarg conte molt ben
explicat. En la recreació de la multiplicitat d’ambients i d’atmosferes diferents,
el director fuig de qualsevol intent il·lustrador per crear tot un univers al
voltant de l’actriu i el seu discurs. Emmarca la narració amb un munt de
referències abstractes i/o simbòliques que s’adiuen perfectament amb el sentit
de la novel·la. Les imatges projectades emanen del gest de l’actriu en una
afirmació contundent de teatralitat: l’efímer que perdura en l’experiència
única i irrepetible de cada espectador. Seria injust no fer esment del creador
del vídeo Frederik Jassogne, a la seva perícia tècnica devem gran part de
l’emoció que traspua l’espectacle. Orlando,
aquesta enigmàtica criatura que cavalca sobre la història d’Europa, és avui
encara més bella.