Al
creador flamenc Guy Cassiers li agrada portar damunt l’escenari grans
obres literàries. L’any passat vam veure al Temporada Alta El cor
de les tenebres de Joseph Conrad, també ho ha fet amb Sota el
volcà de Malcolm
Lowry, El rumor d’Hugo
Claus, L’home sense qualitats
de
Robert Musil o Eugeni Oneguin
d’Aleksandr Puixkin. Ara veurem l’Orlando
de
Virginia Woolf també mitjançant la seva particular mirada. Nosaltres ho vam veure aquest estiu a Avinyó i heus-ne aquí el breu reportatge:

Guy
Cassiers ens parla d’Orlando

(fragments
de l’entrevista publicada a la nova revista Proscenium)

-Com
heu treballat amb el text de Virginia Woolf?

-La
col·laboració de l’actriu Katelijne Damen ha estat molt important
per a aquesta producció. Hem treballat sobre el text tots dos junts
intentant trobar una relació en el teatre tal com Virginia Woolf va
escriure la seva novel·la. A la novel·la hi ha un llibre dins d’un
llibre, dins d’un llibre… hi ha un narrador que explica la història
d’Orlando, i hem fet el mateix a l’espectacle, on Katelijne és una
narradora que parla d’Orlando directament al públic, però al mateix
temps de vegades esdevé Orlando mateix. Ella incorpora totes les
idees d’aquest personatge. I aleshores es pot dir que es veu la
història de quatre-cents anys d’Europa. Amb totes les petites
informacions, tots els detalls, que són tots veritables, pintures,
fotografies… veiem tota una història real, però la composició de
totes aquestes imatges sempre tornen a compondre una altra imatge.
Mitjançant quatre càmeres que hi ha dalt de l’escenari, veiem des
de diferents distàncies imatges dins d’imatges…

–Orlando
parla de la possibilitat
de canviar?

-El
paper i el personatge d’Orlando és per a mi no tan sols un
personatge que no vol morir, sinó un personatge que no vol créixer.
Perquè ell, o ella (en un moment determinat es converteix en dona),
vol observar tota l’estona, vol absorbir totes les informacions. De
manera que perd la idea de créixer i es converteix en adult. Quan
compleix 350 anys diu: ara puc dir que començo a comprendre la meva
vida. I això és una cosa que m’agrada molt d’aquest text. És un
personatge que sempre està buscant. El nostre entorn existeix així
i així ha de ser, però sempre cal absorbir les coses que canvien i
d’aquesta manera també és una oda, un himne al canvi, perquè cal
adaptar les informacions que varien al voltant d’un mateix.