Després de tot el que han patit els dofins artistes dels parcs aquàtics, vetats a continuar exercint la seva feina ni que paguin quota d’autonom, amics i vetlladors com són de l’ésser humà, de segur que veurien amb molts bons ulls —i bona cua— que un govern xatxiprogressista aprovés per decret una llei per legalitzar-los com a mascotes —no els tractem d’animals—, mascotes de companyia. Quantes banyeres desaprofitades no tornarien de mort a vida amb un dofí a dins traient el cap com un nadó esperant el xampú!

La colla de Duo Fàcil ha complert deu anys des del seu primer espectacle. Els vam descobrir entre el 2018 i el 2019 a la sala més petita de l’antic Espai Brossa, l’anomenada aleshores Palau i Fabre —abans que l’Espai es convertís en Centre de les Arts Lliures i Fundació Joan Brossa— amb un espectacle de ressonàncies interètniques com «Bollywood, Bombay, Barcelona». Des d’aleshores, l’actual «Observin aquests fills de puta» —nen, no diguis paraulotes!— és el quart espectacle de la companyia.

Posats a enfilar la sàtira de traç gruixut, la companyia ha ampliat nòmina pel que fa a intèrprets i s’ha ajuntat amb el dramaturg madrileny Adrián Perea, autor del text i també codirector amb la companyia al ple.

Això fa que la cosa arrenqui emparant-se amb la influència i el poder de l’empresari espanyol i president vitalici del Reial Madrid, Don Florentino —com dirien a Madrid—, conegut també per ser el factòtum del nyap de la plataforma de gas Castor que ha costat milers de milions d’euros a la caixa pública i que als catalans els ha tocat, a més de ser cornuts per patir les explosions que van aturar el projecte, pagar el beure.

Duo Fàcil crea un espectacle que s’estructura en gags, amb una bona dosi d’humor i una intenció de paròdia sense pèls a la llengua per despullar els que viuen de la corrupció i el caciquisme fent del tràfic d’influències un esport nacional.

Amb una escenografia minimalista on el blanc ho domina tot, la mitja dotzena d’intèrprets estira la corda —a vegades una mica massa— fins a més d’una hora i tres quarts, amb un ritme frenètic, amb multitud de canvis de vestuari —un petit llast que la troupe supera amb el contingut— i amb una caracterització de diversos personatges, una trentena, que es mouen sovint entre l’absurd i la pessigada realista.

Quan en una trama es fa un poti poti amanit amb banda sonora de Concha Velasco, Bach, ranxeres, melodies ensucrades de Disney i una aproximació a la cantant nord-americana Jace Villalon del grup Sweetbox, s’hi pot esperar de tot. Des de fer pessigolles als tentacles de Joan March, l’espònsor franquista de les Illes conegut com el banquer de Franco, fins a fer també pessigolles al pastís dels anomenats ajuts a la creació —o altrament dit “repartidora”— que ha empeltat de “subvencionitis” tots els sectors culturals.

L’espectacle té un aire de clown sense voler ser un espectacle de pista, per descomptat. Però els vuit intèrprets s’esmeren a fer amb els seus personatges tots els colors de la caricatura i tot el que més els ve de gust. Un recorregut que arriba a un clímax final ni que en certs moments es faci esperar. Mentrestant, hem vist jugant al futbolí tot un poderós com Don Florentino amb un president del govern, sense que quedi clar ni quin president ni de quin govern.

Però tant hi fa, els dos tenen només una preocupació de cara al futur que es podria definir amb aquell salerós “ande yo caliente y ríase la gente”. Tot s’hi val si serveix per posar un dofí a la teva vida. (…)