El Maldà ha decidit recuperar l’espectacle Observin aquests fills de puta, que es va estrenar la temporada passada a la Fundació Joan Brossa amb gran èxit de crítica i públic. Fins al 12 de gener de 2025 podreu gaudir de l’humor directe i la sàtira desacomplexada de Dúo fàcil, una companyia fundada el 2014 i integrada per un trio de joves actors –on n’hi caben dos n’hi caben tres–: Abel Reyes Alabart, Francesc Marginet Sensada i Marc Tarrida Aribau. Després de les obres Y me morí. Cabaret mexicano tragicómico (2017), Bollywood, Bombay, Barcelona (2018) i La revolució de les 4 idees (2022), arriba el seu quart espectacle, en què compten amb tres intèrprets més: uns esplèndids Marc Domingo, Cristina Martínez i Clara Mingueza, coneguts sobretot per haver participat en diferents muntatges dirigits per Marta Pazos.

Aquí el trio fàcil –caracteritzat per una clara vocació lúdica, molt d’humor i avidesa per aprofundir en la crítica social– ha trobat un aliat d’excepció en el jove i exitós dramaturg madrileny Adrián Perea Nava, que ha escrit el text i codirigeix l’espectacle. Inspirada en la lectura de Florentino Pérez, el poder del palco (Akal, 2022) de Fonsi Loaiza, la proposta consta d’una sèrie d’escenes o esquetxos aparentment inconnexos, digressions sarcàstiques i fantasioses que retornen sempre a la trama principal, amb Florentino Pérez com a paradigma de l’oligarquia corrupta que condiciona i malmet el modus vivendi de la ciutadania. A la primera escena, el president del Reial Madrid –caricaturesca composició de Tarrida– i el nou president d’Espanya –no sabem de quin partit polític; som en un futur no gaire llunyà, en certa manera distòpic– juguen al futbolí i exposen els seus neguits i interessos, del tot allunyats del bé comú.

Gràcies a la requalificació, el 2001, d’uns terrenys de la Castellana expropiats durant el franquisme, l’empresari i president del club blanc va poder modificar el perfil urbà; diuen que en la intimitat es referia a les emblemàtiques quatre torres de Madrid pels cognoms –Zidane, Figo, Ronaldo i Beckam– dels quatre fitxatges galàctics amb què es va polir, durant el seu primer mandat, més de dos-cents milions d’euros. En aquesta ficció política, però, el que el plutòcrata aconsegueix del president de l’Estat és una nova llei de protecció animal que reconeix els dofins com a animals de companyia. Un edicte absurd que sorgeix d’un caprici o d’un dol mal portat, i que, en termes dramatúrgics, potser té a veure amb el fet que el títol de l’espectacle procedeixi d’un tuit on Arturo Pérez-Reverte insultava uns caçadors d’elefants. I d’una presumpta preocupació animalista –en realitat, els presidents no saben ni com posar-s’hi: confonen el finning amb el fisting!– es passa a una delirant fantasia sobre la delfinoteràpia per decret.

L’espai dissenyat per Ona Guilera té aspecte de museu contemporani –parets blanques, pedestals buits i marcs sense llenç–, destinat en aquest cas a l’exhibició de relíquies humanes, vives però intocables com obres d’art o ninots del Museu de Cera. El seguit d’escenes desplega l’activitat mafiosa i absolutament impune dels magnats i mandataris, i s’esplaia també en la cleptocràcia estesa a tots els estrats socials, amb furts i lladres de tota mena; evidencia l’arbitrarietat de determinades decisions polítiques i la docilitat de la ciutadania, que, de tant normalitzar els abusos de poder, acaba establint-hi una relació aspiracional. En un sistema que premia els qui tenen menys escrúpols, la corrupció ho empastifa tot.

Dins la suma de situacions i esquetxos, trobem petits robatoris per part d’una família de classe treballadora –abocada, això sí, a un consumisme acrític–; un funeral d’Estat on conspiren exemplars de l’extrema dreta espanyola, obsessionats per sortir de la Unió Europea; el rutinari intercanvi d’impressions entre dos desapassionats senadors que esperen el seu torn per assassinar el cèsar –un gag molt de l’estil dels Monty Python, sobre el cop d’estat i el tedi–; el xantatge al director d’un diari a punt de destapar un escàndol polític; el popurri dement d’una padrina que defrauda hisenda, etc.

La direcció, enormement dinàmica, ofereix números i solucions hilarants. Els sis intèrprets, lliurats a un exercici de fregolisme desenfrenat, assumeixen en total una trentena de personatges, en un treball mot físic, de farsa coreografiada. No hi falta el merengue –estem parlant del Reial Madrid– ni tampoc el rap, a càrrec d’un Tarrida amb molt de flow que fa pensar en el gamberrisme il·lustrat de Nao Albet i Marcel Borràs. Marc Domingo fa esclatar en rialles la concurrència amb la seva composició d’una àvia a l’estil de les Teresines, i també en una recitació de postres a la italiana on s’imposa una inventiva exuberant –“ni ratafia ni rata caliente”– i una fèrtil improvisació. Hi trobem, a més, ranxeres –autohomenatge i revisió crítica de quan els Dúo Fàcil feien de mexicans– i una cançó Disney per cantar a l’Hèrcules de la corrupció. La veritat és tan boja que resulta inversemblant. I, vist que la nostra capacitat de revolta sembla desactivada, com a mínim ens podem riure de tot plegat.

Crítica publicada a ElNacional.cat l’11 de desembre de 2024