Observin aquests fills de puta, com ens pixen a la cara i diuen que plou. N’hi ha de molt corruptes i mafiosos, i per sobre de tots ells, l’espectacle hi posa Tinín, Florentino Pérez. El poder i influència del president del Reial Madrid és tant, que fins i tot seria plausible imaginar que, si instigués la creació d’una llei per legalitzar els dofins com a animals domèstics, cada casa se n’acabaria posant un al balcó. Amb aquest pretext d’anada d’olla completa, la companyia Duo Fàcil presenten el seu nou espectacle de gags fent un salt ambiciós: incorporant sis intèrprets en escena, coreografies i alguna cançó, un dramaturg i director fora del seu ecosistema com el madrileny Adrián Perea, i estenent-se a gairebé dues hores d’humor. Observin aquests fills de puta va molt forta, disposada a rebentar un sistema podrit, que just ressona a la voluntat de l’Angèlika del Teatre Eòlia, però aquí hi posen més desvergonyiment contundent i de veritat. Sense por i sense tabús, l’obra parodia tant el tràfic d’influències, les portes giratòries i el caciquisme com la corrupció i ensopiment inserit a tots els estaments socials. Precisament és genial que estigui tan aterrat i que en la ficció hiperbòlica s’hagi optat per trobar-hi un gruix de veritat, veritat.

Sobre un fons blanc, impúdic, tan net que pica, la companyia hi desplega humor negre en la seva màxima esplendor. I això sempre va a gustos, però no sembla que el gruix del públic hi tingui massa reticències, ans al contrari. La claca respon en trobar-se uns personatges molt físics, i com més afinada és la gestualitat de cada un, més brilla l’intèrpret. Tenen una màgia d’especial digna menció precisament el “Tinín” de Marc Tarrida i la versemblança i versatilitat de Cristina Martínez, tot i que és cert que precisament el clown de tots sis és el que convida més a aplaudir la proposta. És cert també que el salt de nivell de la companyia va de la mà de certs riscos, com són unes transicions un punt feixugues, a causa d’incomptables canvis de vestuari, o la necessitat de fer un exercici de revisió dins la pròpia obra. Trobar en el mateix dramaturg fuites de corruptela ha estat un encert brillant, igual que fer notar les fugues racistes del guió ha estat, com a mínim, d’exigència necessària. La sensació en conjunt és que el salt els ha provat, i aquests fills de puta han sabut col·locar-se en una escena còmica i política que quedava una mica escassa fins ara, en un circuit regnat per l’standup.

I em permeto una reflexió molt més personal. El 2018, la cia Duo Fàcil va estrenar Bollywood, Bombay, Barcelona. En aquell moment semblava una revolució portar un tema com aquest, i així, en escena. Un any després, però, quan es podia tornar a veure en gira, ja començava a grinyolar. Les mirades canvien, cada vegada més depressa, i avui l’humor és de les coses que més ràpid caduca. El nou espectacle ha aixecat tantíssimes rialles, fet que convida a plantejar-se la diversitat de pell fina entre potencials assistents. Cal que segueixi garantint-se la sàtira que es passa tres pobles, que trenca amb tot i que no dona clemència a ningú. Però tot i ser-ne conscient, tot i veure que el públic del voltant esclata a riure molt més fort i molt més sovint que una servidora i alegrar-me per la companyia, no em puc estar de mencionar que en tot l’espectacle hi plana la mirada masculina. L’obra està molt bé, i no vull que quedi desmerescuda, però s’escapen grans escenes només d’homes, hi ha més d’un personatge femení interpretat per un home per fer-lo més còmic, les actrius esdevenen maniquins que els altres intèrprets carreguen en braços en les transicions d’escena, són minoria en el cast, i tenen sensiblement papers molt més irrellevants per la trama. També és cert que la comèdia es fiscalitza més, quan en el fons fotografia la realitat i en tota la resta passa igual o pitjor però més desaparcebut. Però per molt que l’espectacle agradi, precisament perquè l’espectacle agrada, si es detecta, s’ha d’evidenciar.