Jean-Luc Lagarce va néixer el 1957 i va morir el 1995. Només tenia 38 anys i en feia quatre que convivia amb la mort. Sabia, com també ho sap el protagonista de la seva obra, que es moriria aviat. I això és el que ens diu en Louis, escriptor com ell, tan bon punt es planta al nostre davant. Després de dotze anys de ser-ne fora, ha decidit tornar a la casa familiar. Massa temps sense veure’s. Massa silenci i, potser, massa ressentiment. Cal que ho sàpiguen, però no sempre es troben les paraules adients per explicar sense ferir tot allò que hi ha al dedins. I es parla, buscant els mots concrets, repetint cada frase un cop i un altre, com si la precisió semàntica pogués aconseguir unir sensacions, records o intencions mai expressades, o s’esclata empès per la ràbia i el dolor.

Hi ha, també, la por. La que tenalla la veu d’un Louis impassible –perfectament encaixat en David Vert– de sentir-se responsable de tot i de tothom, tot i sabent que no li pertany; com la que mou l’Antoine –gran Sergi Torrecillas– i el fa reaccionar violentament; la de la Suzanne de no sentir el desitjat afecte i suport del germà gran –expressiva i emotiva Clàudia Benito–; la de la mare d’estar i sentir-se sola –Muntsa Alcañiz–, o la  de la cunyada de no poder o saber alleugerir el patiment del marit –Marcia Cisteró, tan efectiva com sempre i a qui cal agrair una vocalització envejable.

El text de Lagarce –un dramaturg actualment representat i reconegut a la seva França natal– sorprèn per l’ús d’un llenguatge intel·ligible i escollit que paradoxalment denota la dificultat de recompondre i expressar verbalment fets, emocions i sentiments que el temps i les pròpies circumstàncies han fet particulars de cadascú. Les fronteres entre diàleg i monòleg s’esborren i sorgeix una mena de conversa entre els personatges que remet als dos conceptes sense donar-se’n cap del tot. Aquesta comunicació pot causar en l’espectador una sensació d’estranyesa, però el treball de tots i cadascun dels intèrprets és, en aquest sentit, impecable ja que esdevé una imatge “lingüística” de les relacions entre ells.

A Oriol Broggi sempre li han agradat els reptes. I Només la fi del món n’és un de nou, perquè la seva proposta –nua, sense escenografia, amb vestuari de carrer, amb poques accions i gairebé sense intriga– està bàsicament al servei de la paraula. Potser no serà del gust de tothom, però sí –i molt– dels qui gaudeixen escoltant les paraules, els silencis i el xiuxiueig de la veu tendra, serena, de la Suzanne al piano que clou dolçament la funció.