Nit de reis. (Pirates Teatre)

Dada la importancia de la obra shakespeareana en la cultura occidental muchas veces se nos olvida que este famoso autor fue una criatura de teatro; que no busca las grandes producciones -porque simplemente en su tiempo no existían- ni las caracterizaciones de complejas formas; que él, como toda la gente que hemos vivido el escenario, sabía que la ficción no es una mentira, sino la construcción de otra realidad y, como el ser inteligente que era, tenía un sentido del humor impresionante. Noche de reyes es una de las obras más complejas de Shakespeare por la diversidad de relaciones, historias y niveles de lecturas que contiene. El ritmo frenético que exige de sus intérpretes, así como la claridad para contar la historia sin hacer a un lado la profundidad de los personajes, son algunos de los retos que plantea. En este caso, Los piratas teatre, hace una versión que cumple con todos esos requisitos y aún más. Todos los retos que mencioné, Adriá Aubert los logra vencer con una dirección centrada en la claridad de las relaciones y motivaciones de los personajes, pero sobre todo, con cosas que muchas veces echamos de menos en los montajes isabelinos: alegría, inteligencia y sentido del humor. Sin grandilocuencia ni pretensiones, esta compañía nos ofrece un montaje que resuma frescura, juventud y energía, con actuaciones que sorprenden en su calidad en un marco sencillo y sin aspavientos técnicos. Aunque el nivel actoral es bastante homogéneo y disfrutamos a todos los actores, no puedo dejar de destacar el trabajo de Arnau Puig en el papel de Malvolio -divertidísimo en sus desventuras y desengaños- a Ricard Farré como un alocado hedonista, a Xavi Frau que lidió muy bien con el reto de un personaje tan difícil como es Orsino y a Laura Aubert (que nunca deja de sorprendernos con su capacidad actoral y musical) haciendo un bufón extraordinario. Todos logran la ambivalencia de esta obra que va desde la risa hasta la amargura, pasando por mil matices de por medio. Shakespeare hace un teatro de actor, un teatro de contacto con el espectador, un teatro inteligente, donde los directores relamente sabios debe dejar su ego a un lado y darle el espacio al intérprete. Y no nos queda más que agradecerle a esta joven compañía que nos recuerde lo divertido y maravilloso que es. PD: El accidente de un candil que cayó cerca de un espectador nos dejó impactados a actores y espectadores por igual.Por fortuna, sin consecuencia alguna, pero hace que sea necesaria una revisión de las condiciones técnicas del teatro.

I tots contents i feliços es van fer un tip de menjar anissos! Aquesta és la impressió que devia pretendre donar William Shakespeare quan, per festejar la nit de reis, l'Epifania, va escriure aquesta obra (el 1602) que, mirada amb ulls contemporanis, té un registre evident de comèdia d'embolics, amb alguna porta i tot i amb final feliç per a la majoria de personatges tret d'un. (...)L'obra se situa en un indret imaginari, Il·líria, que tot i que podria beure de les fonts del segle III, els entesos atribueixen a l'Adriàtic, entre les actuals regions de Croàcia, Montenegro i Albània, tot i que admeten que podria ser també un espai fantasiós, d'il·lusió (Il·líria), i inspirada per Shakespeare en una obra de Plaute on un bessó arriba a la recerca del seu germà.El fet és que a l'Il·líria del Maldà hi també "pirates" (els de la companyia), com a l'època de l'Adriàtic antic i res no impedeix que la jovenalla s'esplaï en jocs d'amor alguns dels quals porten més mala intenció que s'hi juguessin al Monopoly, però romàntic, amb la diferència que aquí els beneficis a obtenir pel guanyador no són de patrimoni immobiliari sinó de parimoni amorós.Sebastià (Bernat Cot) i Viola (Queralt Casasayas) són dos germans bessons. Un naufragi davant la costa d'Il·líria els ha separat. Viola arriba esgotada a la platja amb l'ajuda del Bufó de la cort del duc d'Orsino (Laura Aubert). I com que Viola creu que el seu germà bessó és mort, es disfressa d'home i es fa passar per un patge anomenat Cesàrio a la cort del duc Orsino (Xavi Frau), que està enamorat d'Olívia, una noia de casa bona (Mònica Barrio). Però ella el rebutja, i per això el duc d'Orsino utilitza Cesàrio (la falsa Viola) per fer de confident i missatger. I vet aquí que Cesàrio (entengui's Viola) acaba enamorant-se d'Orsino, a la vegada que la jove Olívia s'enamora del misatger Cesàrio. I embolica que fa fort! (...)

Els Pirates Teatre tornen a brodar un espectacle que comença una mica lent (potser no cal donar tantes explicacions...) i que es va consolidant fins a arrodonir un shakespeare ple d’humor, d’embolics, d’enganys... La història de Viola, que es fa passar per home tot buscant el seu bessó, a qui donen per mort en un naufragi. La noia disfressada passarà a treballar per al duc d’Orsino, de qui s’enamora però, oh!, ell, que la considera un home (i confident) està enamorat de la dolça Olívia, una noble que, vés per on, s’enamora de... Viola (tot un home, als seus ulls). La història va per aquí. Però n’hi ha més. I els Pirates saben com aprofitar tot allò que els posa Shakespeare a disposició. Tenim un supersticiós i un ximple (una mena de El gordo y el flaco), una celestina (no hi pot faltar!), un majordom orgullós i repel·lent fins a límits insospitats... I tenim una esplèndida bufó(na), la Laura Aubert, que actua, canta, toca el violí, fa de clown... i tot ho fa bé (no és cap descobriment, ho sé). A poc a poc, es van desfent els nusos de la trama. I el públic gaudeix de veure humiliat el pèrfid i narcís Malvolio (el majordom), o sospira perquè s’arregli la situació d’aquest triangle amorós amb quatre potes, o s’inquieta pel que pugui passar amb el retrobat nàufrag. Tot plegat, assistim a una comèdia que, tot i les arrels clàssiques ens és propera (per això els clàssics passen a ser-ho: no caduquen), dinàmica, amb ritme i divertida. El què pretenien Shakespeare i Els pirates, ni més ni menys.