Què té aquesta
obra de Shakespeare que tantes vegades
es representa? En l’últim any i mig, a Catalunya l’hem pogut veure tres cops, i
cada un ha estat absolutament diferent. Al Grec del 17, Pau Carrió va convertir el text en una festa roquera amb les joves ànimes
de la Kompanyia Lliure. Mesos
després, el TA17 es va inaugurar amb el muntatge de Declan Donellan i la cia. Cheek by Jowl, interpretat només per homes. I ara és Adrià
Aubert qui recupera amb Els Pirates la versió que van fer-ne al 2014
amb nou repartiment i en un nou espai. Del Maldà passen al Teatre Akadèmia,
cosa que permet un millor lluïment dels 10 intèrprets de l’espectacle.

En quant al gènere teatral, Carrió en va fer un joc musical. Donellan va
optar per una primera part més lenta i fosca, que es tornava literalment blanca
a la segona meitat. Però el que en totes les versions semblava evident era el final
feliç tan propi de la comèdia. Aubert, en canvi, el qüestiona. I és que potser
un amor sobtat, guiat pel caprici i per la confusió, no respon a la concepció del
món del segle XXI. Així ho veuen els Pirates que, al contrari del que feia
Donellan, doten la primera part d’una atmosfera d’humor i divertiment per desembocar
en una escena final més agredolça. Els millenials ja no ens conformem amb el “van
menjar anissos”.  

Un altre gènere difuminat en l’obra és el masculí/femení. La trama la
protagonitza una noia que es fa passar per noi, però a l’època de Shakespeare
eren els homes els que interpretaven tots els papers de l’auca. La Cheek by Jowl
va recuperar la tradició, mentre que els Pirates l’han actualitzada en funció de la consciència actual. En busca d’un
repartiment equitatiu, diversos personatges masculins són ara convertits en
dones. I aquí està l’altre gran encert d’Aubert i companyia. Ja en la versió
del 2014 alguns dels papers més neutres com el Capità o Feste eren interpretats
per actrius. Aquest cop van un pas més enllà i continuen la visibilització LGTB
que van iniciar a El somni d’una nit d’estiu:
L’actriu Vanessa Segura interpreta ara a la senyora Tobies. De forma irracional, encara ens sobta veure a
una dona que juga, s’emborratxa i flirteja obertament amb una altra dona. Ser
conscients d’aquesta estranyesa, inherent en els fills del patriarcat, és el
que ens fa reflexionar sobre el llarg camí que ens queda per l’autèntica igualtat
de gènere. Aquesta reivindicació, juntament amb la naturalitat amb la que
Segura encarna el personatge, ens fa gaudir el doble.

Amb tots aquests canvis, els Pirates doten de profunditat la comèdia. I
no obstant, no renuncien pas a l’humor, a la música -composada en gran part per Llorenç González-  i a l’energia que
caracteritza tant el text com els seus muntatges. L’astúcia de Maria – Ariadna
Pastor-, la supèrbia de Malvolio –Carles Gilabert– o l’estupidesa d’Andreu
– Ricart Farré– ens fan riure de gust. Sortim una mica més conscienciats
però amb la satisfacció de qui ha passat una bona estona. I acabem l’espectacle
adonant-nos que els gèneres, humans o literaris, no limiten les possibilitats.
Ja ho deia el propi Shakespeare: D’aquesta Nit de reis en podem fer el que
vulguem.