Els Pirates Teatre tornen a brodar un
espectacle que comença una mica lent (potser no cal donar tantes
explicacions…) i que es va consolidant fins a arrodonir un shakespeare ple d’humor, d’embolics,
d’enganys… La història de Viola, que es fa passar per home tot buscant el seu
bessó, a qui donen per mort en un naufragi. La noia disfressada passarà a
treballar per al duc d’Orsino, de qui s’enamora però, oh!, ell, que la
considera un home (i confident) està enamorat de la dolça Olívia, una noble
que, vés per on, s’enamora de… Viola (tot un home, als seus ulls). La
història va per aquí. Però n’hi ha més. I els Pirates saben com aprofitar tot allò
que els posa Shakespeare a disposició. Tenim un supersticiós i un ximple (una
mena de El gordo y el flaco), una
celestina (no hi pot faltar!), un majordom orgullós i repel·lent fins a límits
insospitats… I tenim una esplèndida bufó(na), la Laura Aubert, que actua,
canta, toca el violí, fa de clown… i tot ho fa bé (no és cap descobriment, ho
sé).

A poc a poc, es van desfent els nusos de la
trama. I el públic gaudeix de veure humiliat el pèrfid i narcís Malvolio (el
majordom), o sospira perquè s’arregli la situació d’aquest triangle amorós amb
quatre potes, o s’inquieta pel que pugui passar amb el retrobat nàufrag. Tot
plegat, assistim a una comèdia que, tot i les arrels clàssiques ens és propera
(per això els clàssics passen a ser-ho: no caduquen), dinàmica, amb ritme i
divertida. El què pretenien Shakespeare i Els pirates, ni més ni menys.