Un grup de dirigents d’un exèrcit sense ningú a qui manar, sense soldats, ni civils, ni ostatges: sense civilització. Estan aïllats, fora de joc. Nippon-Koku, el nou espectacle de La Veronal en col·laboració amb la Compañía Nacional de Danza, preten qüestionar la naturalesa del nostre comportament en el conjunt de la societat. Què som? Quin rol juguem? El resultat és un muntatge complex i estèticament hipnòtic on poder i bellesa van del bracet, un homenatge a Yukio Mishima. 

D’entrada, una soga, l’ombra de la mort. Una dona (magistral Tamako Akiyama) pateix, es desespera. Els militars la miren i resten impassibles. Un telèfon no deixa de sonar. I poc a poc s’obre l’escenari som al Japó a acaballes de la Segona Guerra Mundial i comença (o potser continua?) el terror. La Veronal té, des de fa anys, un estil molt concret: una dansa poc abstracte on la narrativa juga un paper significatiu. A més de comptar amb una estètica particular i explorar i integrar diferents llenguatges i disciplines. El vértex de tot això va ser Siena, una reflexió sobre el Renaixement amb l’essència de Pasolini i la tensió d’un únic pla seqüència. Un espectacle que va deixar, i creieu-me que no exagero, tothom bocabadat. 

Nippon-Koku combina diferents atmosferes (la tensió de l’executat, les al·lucinacions i patetisme del militar sense soldats) que flueixen de manera deliciosa. Tot i algunes escenes reiteratives, estem davant d’un espectacle amb una factura quasi impecable, malgrat s’hi troba a faltar la textura, la delicadesa i la lleugeresa de moviments de l’anterior. Marcos Morau ha volgut implantar l’estil de la companyia a la CND i el resultat, tot i la tècnica, és massa mecànic. L’estètica, això sí, és absolutament impactant i embriagadora.

Deixant de banda les comparacions, sovint inevitables però tot i així perjudicials, Nippon-Koku reafirma a Morau com un dels millors coreògrafs del panorama actual. Fins diumenge al Mercat de les Flors.