El Centro Nacional de Danza (CND) se subjuga al moviment kova de La Veronal. El codi no és el missatge però sí la seva forma. Marcos Morau aprofita de l’estructura de la companyia estatal pública de referència per mostrrar uns acabats  molt fins. Tant en el vestuari i l’escenografia (s’ha estalviat de viatjar a colmados de tot a un euro per omplir l’espai) com sobretot, en l’espai sonor. Efectivament, el treball de Luís Miguel Cobo suavitza fins a l’extrem els salts de raccord, els cops musicals. També és cert que, com s’ha transformat la dramatúriga a la veu (en japonès!), la pista que donava el text, entre lúcid i lúdic, la dansa cobra un pes específic notable. Hi ha una narració en la seqüència de les escenes, en el pes que cobra la geisha, o els voluntaris salts al precipici. L’honor ha perdut sentit en un exèrcit que no atén trucades de superiors però que en genera d’altres, probablement variant les ordres. La complexitat està tenyit de bellesa estètica. No només pels moviments coordinats del cos de ball (11 artistes a escena, un luxe per a la dansa d’avui), si no també per un espai construït en perspectiva i que potencia accions centrals pero les complementa amb inesperats reflexes paral·lels. Un treball consistent que alterna la fredor d’un suïcidi, amb la tensió d’una execució. Un poder autoritari que difícilment ningú aprovarà. I, a més un poder caduc, com aquell Japó Imperialista que va atacar Pearl Harbour perquè, en realitat, la força avui s’ha d’imposar des del perdó, l’empatia i l’acord. (I de mostra, la redempció del soldat que li permeten tornar a vestir la seva casaca, que ells mateixa s’havia tret).

Marcos Morau presnet aun treball llarg, exhaust per a ballarins i intens per a espectadors, que potser no és tant divertit com peces anteriors però és que tampoc ho procura. Sí que respira una inquietud que compromet l’acció i també el públic, una actitud de cerca per situar la raó en la contraposició de cada moment entre imattges referents (més o ménys tpòpiques) del Japó amb  el concepte de Poder. El recent Premio Nacional de Danza marca amb pas militar ferm i moviments d’una gamma àmplia d’evolucions el seu trajecte cap a la consolidació internacional, quan encara l’ha de descobrir la Barcelona que l’acull. Paradoxes del poder del món de la comunicació global.