Neus Català és digna de reconeixements
per la seva lluita per la supervivència, les llibertats democràtiques, la
memòria històrica i molt més. L’escriptora Carme Martí va novel·lar el 2012 la
seva biografia a ‘Un cel de plom’ i el director de teatre Rafel Duran va quedar
tan “impactat” en llegir l’obra que va decidir fer-la pujar a l’escenari. Com
traslladar sota els focus el relat de l’exili, la resistència, la deportació
als camps nazis, el captiveri, l’alliberament i les seqüeles de tot l’horror
viscut? Com explicar-ho fidelment, amb tota la seva cruesa, però sense torturar
l’espectador que, inevitablement, es posarà a la pell de la protagonista?

Duran ha optat per il·luminar la vida
de Català a través d’una enorme Mercè Arànega. En un monòleg que supera l’hora
de durada, l’actriu narra episodis cabdals en la trajectòria d’aquesta
activista que, seguint els consells del seu pare, mai va “abaixar els ulls per
ningú” i encara avui es manté fidel a la promesa de “no oblidar res” i
explicar-ho perquè se sàpiga.

En present o en passat, en primera
persona, amb reflexions en veu alta o recreant diàlegs, el públic veu una Neus
Català propera, sincera i universal que dóna veu als milions de persones que
van ser exterminades. Les vivències s’encadenen combinant la successió
d’esdeveniments històrics amb els records més íntims, com ara l’últim cop que
va veure el seu primer marit, quan els seus fills li van dir que a la nit crida
perquè té malsons, quan la van afaitar i intentar esterilitzar, l’alegria que
va sentir en no ser considerada tuberculosa, la fam compartida que va dur-les a
menjar-se els pensaments (plantes)… I al costat d’aquestes tristeses comenta
també episodis que li dibuixen un somriure als llavis com el sabotatge per
reduir la producció de material bèl·lic contra el seu bàndol que els va valdre
ser anomenades el “comando de les gandules” o bé la seva imitació de Charlot
per fer riure les companyes, havent-se d’espavilar amb unes sabates 7 números
més grans que el seu peu (ja li deien ‘La Puça’ per la seva menudesa).

Una rere l’altra, espaiades, les
esgarrifances recorren el cos de peus cap amunt, estenent una sensació
commovedora que colpeix els ossos, el cap i el cor, però que, alhora, s’agraeix
per prendre consciència –més encara, mai és prou– de les atrocitats comeses pel
feixisme.

Arànega exhibeix una gran capacitat de
transmissió. Primer amb els peus quiets, ben fixos al terra, que canalitzen
tota la por i l’angoixa patida a través de la veu, el braços i l’expressió
facial. Després es mourà per diversos punts de l’escenari, deambulant entre la
foscor i una escenografia abstracte com va fer Català durant tots aquells anys
de la seva vida. Només en ocasions i, incomprensiblement força concentrats en
la cloenda, s’utilitzen recursos que podrien haver-se explotat més, com
projeccions o veus en off. L’espectacle no ho necessita, se sustenta la mar de
bé amb la paraula, però, per unitat, seria lògic equilibrar-ne l’ús.

Per bé que ja conegui la trajectòria de
Català, el públic abandona el teatre menys ignorant i més sensible de com hi
havia entrat i amb la imatge a la retina d’Arànega aplaudint l’infinit llistat
de noms i cognoms que podrien signar la mateixa biografia. Molts no ho van
poder explicar. Altres encara no ho poden fer avui. I, malauradament, no
n’aprenem.