El cor
en un puny. L’estómac fet miques. Teatre contra l’oblit. Neus Català, un cel de plom és això i molt més. Josep Maria Miró i Rafel Duran han construit un retrat fidel de la supervivent de
Ravensbrück, de la lluitadora antifeixista, de la republicana exiliada, de la Neus Català. I, per tant, un necessari
i intel·ligent homenatge a les oblidades dels oblidats. Només fa deu dies que
va començar el Festival Grec però ja podem dir, sense cap mena de dubte, que Un cel de plom és la joia del certamen.
I segurament una de les millors propostes de la temporada.

L’espectacle
narra, a través de flashbacks i flashfowards, la vida de Català, nascuda l’any 1915 en el si d’una família
pagesa dels Guiamets. Des del moment en el que va travessar la frontera amb una
colònia de 180 nens refugiats a Premià de Dalt, la seva col·laboració amb la
resistència francesa, l’experiència al camp de Ravensbrück i, evidentment, la
“vida” després de l’alliberament. La vida després de conèixer l’horror i la
mort.

El buit.
Escenografia austera, senzilla. Tampoc cal res més. Només unes àrides escultures
de ferro acompanyen Mercè Arànega, una Arànega que t’atrapa i no et deixa anar,
capaç de narrar l’horror i, acte seguit, alleugerir-te amb un somriure. Una
Arànega capaç de transmetre la força i la valentia de Neus Català. D’una dona
que lluita per viure i viu per no oblidar. D’una dona que després de ser
alliberada i a pesar dels horrors que va viure, va decidir guardar el seu
vestit de deportada. Una interpretació que, creieu-me, recordarem d’aquí uns
anys. 

“En otros países se está
gestando el deseo de un nuevo Auschwitz, simplemente les faltan los recursos”
va dir Primo Levi en una entrevista l’any 1982. Precisament per això, per
evitar un nou Auschwitz, un nou Ravensbrück, necessitem un teatre que prengui
partit. Un teatre compromès i polític en el millor sentit del terme. Un teatre
com Neus Català, Un cel de plom.