En un acte de justícia teatral i poètica, la Sala Tallers ha
fet possible que la paraula i el vers de Josep Palau i Fabre (1917-2008) hagin
trobat un merescut marc al TNC. ‘Mots de ritual per a Electra’, la revisió del
mite de la tragèdia grega que el polifacètic creador va escriure a París en
1958, quatre anys abans del seu retorn a Catalunya, està marcada per les seves
vivències a l’exili. El text trasllueix una dimensió social i política amb el
rerefons de la postguerra espanyola i la necessitat de l’ajust de comptes que
sorgeix després de tot conflicte.

La reducció dels personatges de la tragèdia original
mantenint els essencials del relat i escurçant la durada de la representació és
més un avantatge que un inconvenient, però costa omplir de càrrega dramatúrgica
un espai tan ampli com el dissenyat per Bibiana Puigdefábregas. La producció
videogràfica, amb una didàctica intervenció introductòria de la trama a càrrec
de l’actor Josep Costa i imatges de bèl·liques i dels propis protagonistes en
diferents accions, té en alguns moments tant pes que arriba a pertorbar la
intimitat del conflicte que es narra.

En l’obra, Orestes torna de Corint ple de dubtes sobre la
terrible missió a la qual ha de enfrontar-se. L’heroi representa la
personificació del drama de l’exili. Dafnis Balduz dóna cos a un personatge
feble psicològicament però esbossat amb admirable contenció. Àngels Bassas
encarna amb força arrasadora i sensualitat a flor de pell a una Electra que
simbolitza la resistència interior de qui ha hagut de conviure amb els
assassins del seu pare Agamèmnon: la seva mare Clitemnnestra (Carme Callol) i
el seu padrastre Egisto (Quimet Pla).

Vestida de vermell sang / passió brilla en el magnífic
monòleg, amb el hamletià i repetit “esperar, desesperar”, i dibuixa a
una dona decidida per voluntat pròpia i no influïda pels dictats del destí a
executar la seva ‘vendetta’. És ella també la que porta la iniciativa en les
tòrrides escenes de la incestuosa relació amb un implicat Balduz. El de tots
dos és una trobada d’alt però elegant voltatge.

Però per si això no fos suficient, Coca ens ha reservat un
final diferent al de l’original, amb Carme Sansa oficiant amb perfecta dicció el
seu paper de representant del cor de les Eríneas quan el magnicidi ja s’ha
executat. Llàstima que aquesta enriquidora encara que irregular funció hagi
estat tan poc temps en cartell.