Cert: la força poètica, la sensualitat transgressora i el simbolisme polític,
continuen ben vius a les paraules escrites per Palau i Fabre. Però també és
cert que, per contra, costa una mica reconèixer aquesta força, sentir l’apassionament
d’aquesta sensualitat i entendre amb ulls actuals aquest simbolisme, en el
distant espectacle que Jordi Coca ha dirigit a partir de tan singular text.
Coca ha construït un muntatge que, ja per començar, s’inicia amb unes imatges
videogràfiques de confós significat, i amb una intervenció enregistrada de
Josep Costa que ,lluny de crear un vincle amb l’espectador, el situa encara més
lluny del que és a punt de veure. Desaprofita una mica la complicitat que es
podria crear entre aquests dos excel·lents intèrprets que són Dafnis Balduz i Àngels
Bassas, desaprofitant també de pas aquella química d’alta tensió sexual que
proposa Palau i Fabre, i que tan present és a la seva obra. Se les ha de veure
amb una Clitemnestra (Carme Callol) que, més enllà de la brevetat de la seva
intervenció, té dificultats per transmetre’ns la complexa ambivalència de la
reina regicida  ( d’altra banda, tampoc
resulta fàcil veure a l’escenari aquella mena de cansament amb un punt de fàstic
que , segons l’autor, s’ha establert ja entre l’assassina i el seu amant) . I
deixa escapar la possibilitat de fer visible la gran metàfora d’una obra que
volia visualitzar en el tens diàleg ple alhora de seducció i de rebuig que s’estableix
entre Electra i Orestes, el no menys complexa diàleg entre l’oposició externa
al franquisme i la resistència interior propi del moment en el qual l’obra va
ser escrita. Em temo que, malgrat la qualitat formal de la proposta i la magnífica
intervenció de Carme Sansa, aquest rerafons del text, passa  un xic massa desaparcebut al llarg del
muntatge.