Guillem Clua (Smiley) és un expert dramaturg que sap donar peu a múltiples situacions des de l’excentricitat còmica fins al gir més emotiu. Ara, signa una declaració d’amor al teatre a partir d’un actor tancat al seu pis. L’assistència imprescindible d’un cuidador servirà per ensenyar els pous màgics de l’art en viu, de com els dramaturgs de tots els temps (des d’Èsquil fins als nostres dies) s’han preocupat per portar a escena quadres que comporten una reflexió sobre el seu temps. Josep Maria Mestres repeteix direcció d’un text de Clua, després de L’oreneta (un èxit absolut que va trigar anys a estrenar-se a Catalunya, quan feia anys que es representava als Estats Units) o Justícia, un text ambiciós (un punt demagògic) a la Sala Gran del TNC, que va quedar bandejat arran dels tancaments dels teatres per la Covid. La trama fa una corrosiva broma al TNC, sala on va brillar una ambiciosa Marburg. 

Novament, hi ha una trobada intergeneracional que tensa el dia a dia dels protagonistes i que va revelant les veritats amagades de cada individu. Tant l’actor retirat (interpretat per Jordi Bosch), com l’assistent (Francesc Marginet Sensada) i la dona que el contracta (Mercè Pons) amaguen secrets inconfessats imprescindibles pels gurs dramàtics. Una immensa estanteria amb llibres de teatre amuntegats és l’escenari per on s’exemplifiquen les situacions, portant-les a l’humor i a la tragèdia, segons plantegi el quadre.

La gent de teatre sovint troba necessitats per recosir rèpliques brillants de Shakespeare (com a La taverna dels bufons, per exemple, o en peces d’autoria variada com aquell Al nostre gust d’Oriol Broggi). Clua té l’encert de donar, subtilment, claus per confirmar de quins passatges es tracten, gràcies al peu que dona la dona a l’assistent, procurant mantenir cada escena que planteja el deliri de l’actor. De fons, hi ha una dolorosa veritat que sembla inabastable. El privilegi de gaudir del teatre d’una acció feta al moment és, alhora, el seu infern. Tot és efímer, tot desapareix. I la poca memòria i el desinterès general poden fer naufragar les carreres més fermes. L’autor celebra els grecs, la comèdia italiana, Shakespeare, Txèkhov, els autors nord-americans dels anys 50 i també, amb una certa sornegueria, noms com Víctor Català, i una picada d’ullet sarcàstica a la dramatúrgia contemporània catalana. No cal ser massa detectiu per intuir que Mort d’un viatjant amaga un nus gordià.

L’espai, amb unes cortines que evoquen al clàssic teló de vellut i uns quadres que recullen cartells de muntatges claus en la carrera de primer retirat, respira aquella satisfacció pels èxits passats i, alhora, una certa buidor per l’oblit que cau a sobre quan s’abandona l’escenari. Bosch emergeix com un el vendaval de La bèstia, donant un aire ben diferent de la residència d’artistes dels de Forever young. La trobada entre l’alumne i el mestre navega de Don Quixot i Sancho Panza a un gir en el tractament mental.

L’escena és la fantasia ben contraposada a la realitat. Com un joc de miralls de La vida es sueño, o d’El gran teatro del mundo (ara que els de CaboSanRoque han revisitat Calderón de la Barca amb El castor que plorava). La lucidesa fa pampallugues a La tempesta, dissortat Pròsper. La realitat de les campanyes per raons ben diverses (a favor de la rehabilitació del Teatre Arnau, per exemple) són també en el camp dels desigs més que no pas en els excels pragmàtics de la política cultural. L’espectacle, que és un tour de force de Bosch (Tots eren fills meus, Final de partida) amb un canvi de paper constant i que va ben acompanyat dels dos companys d’escena, agradarà per allò de compartir l’amor pel teatre. Bosch, d’excel·lent vis còmica, s’arrisca en les parts més fosques del seu personatge. Potser de tots els rols que assumeix el més vulnerable és fent el de Willy Loman, precisament. Això sí, el to melodramàtic, sense arribar a commoure com el secret de L’oreneta també fa respirar profundament un sector del públic.