Permeteu que per una vegada em posi  a parlar-vos en pla personal, i us digui que per causes de força major, m’he passat un grapat de setmanes sense trepitjar cap teatre. Doncs bé: les casualitats de la programació han volgut que el meu retrobament amb les platees s’hagi produït tot assistint a la representació d’un espectacle que és ideal en aquest sentit, perquè constitueix en gran mesura un autohomenatge que el teatre es fa a ell mateix per tal de recordar-nos a tots plegats el seu enorme poder demiúrgic. I  aquest cop, ho fa tot  servint-se del sempre hàbil talent de Guillem Clua. És el mateix  Clua qui ens recorda que, començant també per ell mateix, arriba un moment en el qual  tots els dramaturgs cauen  en la temptació d’escriure una obra ( i de vegades, més d’una ) que parli del teatre ,i  de la seva capacitat per fascinar-nos i servir-nos com a  mirall en el qual ens podem veure tots reflectits. Una actitud que, d’altra banda, acostumem a trobar  també en d’altres territoris creatius: sense anar més lluny,  el món del cinema en va ple de pel·lícules centrades en el món del cinema, de la mateixa manera que el món de la literatura en va ple de llibres protagonitzats per personatges que es dediquen a escriure i ens parlen de tots els ets i uts associats a aquest ofici ,i de totes les angoixes associades al full en blanc.

El talentós autor de “Justícia” , “Smiley” o “L’oreneta” ( això, per esmentar només tres dels seus grans èxits més reeixits) ens presenta  aquest cop una comèdia dramàtica que està construïda alhora com un vehicle ideal de lluïment al servei d’un gran actor. I val a dir que la història del teatre en va alhora plena d’obres que van ser confeccionades a mida per tal que un cèlebre actor o una carismàtica actriu poguessin  brillar com els hi pertocava, signades per molt respectables autors als quals no se’ls hi queien tampoc pas els anells quan es tractava de complir aquesta ben digne funció. Aquí el gran actor a qui se li ofereix tribut no és altre que el veritablement molt gran Jordi Bosch. I la seva torrencial interpretació d’un personatge que li permet alhora posar-se per uns moments sota la pell d’un grapat dels més emblemàtics personatges de la història del teatre , es converteix en un memorable recital de recursos escènics i magnetisme personal.

I si Bosch es passa l’estona  adoptant la personalitat d’aquesta variada gama de personatges i oferint-nos fragments d’algunes de les seves més distingides paraules, és perquè interpreta el paper d’un molt insigne actor català anomenat Llorenç Cardona; tan insigne que ben bé es mereixeria que la Sala Gran del Teatre Nacional portés el seu nom. En qualsevol cas, i mentre espera  que arribi el reconeixement, aquest Cardona que porta molt de temps retirat dels escenaris és ara un home amb certes alteracions mentals que s’està fent gran. L’obra de Clua comença precisament quan la seva amorosa neboda (Mercé Pons)  està buscant per  a ell un cuidador (Francesc Marginet Sensada() que pugui atendre les peculiars necessitats de l’oncle. Tot i que la paraula “cuidador” , sigui capaç de treure de polleguera al gran Cardona: ell el que busca més aviat és una mena de còmplice amb quelcom d’alumne ; algú amb qui poder jugar a seguir fent teatre. I si en sap tan poc de teatre com el cuidador al qual la neboda es disposa a contractar, algú a qui poder transmetre-li alhora la passió pel teatre, tot demostrant-li les lliçons que el teatre li ofereix a l’hora d’enfrontar-se als seus propis problemes i inseguretats .

El cas és que, com ha quedat ja clar, Clua se’n serveix de Llorenç Cardona per oferir-li un gran tribut al teatre , tot prenent com a referents els grans mestres clàssics que segueixen  constituint els pilars bàsics de les arts escèniques, per molt postdrmàtics que ens posem . I, d’altra banda, aprofita alhora per oferir-li tribut a aquests grans actors i grans actrius també referencials, aquests divos i dives a l’estil del mateix Cardona que, en els seus moments de màxima glòria van adquirir  la pàtina reservada als mites. Fins i tot , encara que no quedi viu cap espectador dels que van gaudir del seu art, ni cap testimoni enregistrat de les seves excepcionals qualitats. Per posar alguns exemples , al món anglosaxó segueix sent una celebritat el llegendari Edmund Kean que va morir el 1833, i  al qual el mateix Jean.Paul Sartre, tot partint de Dumas,  va dedicar una obra teatral que, per cert, a casa nostra va ser interpretada per un altre Cardona, el notable i ja desaparegut actor Joaquim Cardona. I que me’n dieu de Sarah Bernhardt, de l’art interpretatiu de la qual no en resta  altra mostra que unes petits documents cinematogràfics no massa engrescadors? Però no cal anar tan lluny: la Xirgu segueix sent el nostre màxim mite interpretatiu. Però , tret d’una no especialment brillant adaptació cinematogràfica de “Bodas de sangre”, no tenim cap testimoni de les qualitats que van fer d’ella l’actriu preferida de Federico García Lorca.

De fet, potser fins i tot el millor que els hi ha pogut passar a la llarga llista d’actors i actrius d’altres temps situats a l’Olimp de l’art escènic és que no en  resti cap imatge gravada de les seves interpretacions, perquè allò que llavors podia semblar gloriós, potser ara no ens ho semblaria tant, i cauríem en el pecat de cancel·lar el seu valor sense tenir en compte el que significava al seu moment . Ara bé: donada la seva edat i trajectòria, resulta inversemblant que no tinguem cap testimoni filmat del fictici però no per això menys gran Llorenç Cardona. Però , hàbilment, Clua sacrifica la versemblança en benefici dels secrets que es reserva la dramatúrgia , i dels qual és millor no saber-ne res abans de veure l’espectacle. En qualsevol cas, cal estar molt atents als fragments de cèlebres obres mestres del teatre universal que Cardona interpreta amb la complicitat del seu cuidador que ja ni ho sembla. Aquí tenim sense anar més lluny el Pròsper de “La tempesta” , que converteix el desig de venjança provocat per la traïció d’un germà en una acurada posada en escena en la qual ell exerceix com a dramaturg i director, sense que els seus actors i actrius siguin conscients de ser-ho. I per cert que la renuncia a la màgia i la demiúrgia que Pròsper realitza a la darrera escena de l’obra ( i que de vegades ha estat vista com una mena de testament creatiu del mateix Shakesspare) ens ofereix també una bona petjada sobre els secrets argumentals que amaga l’obra de Clua.

Com ho fa de manera ben significativa aquell “Enric IV” de Pirandello que decideix seguir fent-se el boig quan recupera el seny, perquè només assumint aquesta ficció pot superar la bogeria d’haver perdut dotze anys de la seva vida interpretant un paper que no era el seu. I, en aquest sentit,  cal recordar que  la bogeria del rei Lear segueix sent una incògnita oberta a especulacions: no es tracta potser de l’únic refugi en el que pot  fugir de l’insuportable lucidesa de la realitat? I tornant a les fraternitats marcades per la traïció, que me’n dieu d’allò que passa entre el pare i l’oncle de Hamlet? O entre la Stella i la  seva germana, la Blanche, que mentre espera un tramvia anomenat desig deixa anar aquella punyent frase que segueix provocant-me calfreds cada vegada que l’escolto, aquella “sempre he depès  de l’amabilitat dels desconeguts” destinada també a tenir el seu bon protagonisme a la llar de Llorenç Cardona… encara que aquí, provoqui cert efecte còmic. Com sap molt bé Antígona (que també es deixa caure per aquí) enterrar un germà et pot costar la vida. I  assumir de la pitjor de les maneres que la vida que s’ha viscut, no ha correspost per a res a la vida que creies estar vivint, té un cost molt elevat, com sap molt bé el Willy Lomant de “La mort d’un viatjant”, amb quelcom de nèmesi del mateix Cardona : aquest és el pòsit amarg contingut també en l’obra de Clua. Una obra que , malgrat tot, presenta també certs daltabaixos, certs efectismes potser un xic forçats, certes trucs una mica obvis, i certa feblesa en la construcció dels seus dos personatges secundaris. Mals menors que l’acurada direcció de Josep Maria Mestres aconsegueixen llimar eficaçment. I dels quals te n’oblides per complert cada cop que el fenomenal Jordi Bosch ens torna a recordar el magnífic llegat que ha anat depositant en nosaltres el teatre al llarg de mil·lennis.