I el viatjant d’Arthur Miller es va morir. Però no per això tots els altres viatjants —i qui diu viatjants, diu comediants— han de fer la mateixa fi. La mort dels comediants, per exemple, actors i actrius que acaben formant part del parrimoni d’un país, com hauria de ser? ¿Hauria de ser una mort anunciada a bombos i platerets? ¿Hauria de ser el preàmbul d’una descoberta d’una placa o un monòlit als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, posem per cas? ¿Quants monòlits caldrien per honorar aquí tots els comediants que es fan i es desfan?

El dramaturg Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha agafat com a fil justificant la coneguda obra d’Arthur Miller, «La mort d’un viatjant», però en la notable biblioteca del protagonista de la seva contemporània «Mort d’un comediant» —la biblioteca d’un actor ja retirat anomenat presumptament Llorenç Cardona—, el volum d’aquesta obra d’Arthur Miller és l’únic que està tancat amb pany i clau en un bagul de l’estança i de la que ell no en vol sentir ni parlar.

I fins a aquí puc explicar alguna cosa de «Mort d’un comediant». Teló, aplaudiments i moltes gràcies. Perquè resulta que la trama —o la trampa— que ha preparat l’autor Guillem Clua exigeix que els espectadors la segueixin sense saber on vol anar a parar el protagonista i que, juntament amb els altres dos personatges de l’obra, la presumpta neboda de l’actor i el presumpte cuidador domiciliari, vagin desbrossant el camí que els porti al desenllaç.

«Mort d’un comediant» és una obra pensada per a un actor que aboqui, després d’una llarga trajectòria, el que els anys li han deixat de pòsit. Tot fa pensar, doncs, que «Mort d’un comediant» serà d’aquelles obres que, un cop s’han estrenat i han esgotat una primera temporada —ara ja ve del Festival Temporada Alta i d’una primera gira abans del Romea— es mantindran sempre a la reserva esperant que algun altre intèrpret veterà, anys després, s’hi apunti, amb l’avantatge que, només amb alguns retocs, diria que la trama de «Mort d’un comediant» també permetria una versió amb una actriu de protagonista.

«Mort d’un comediant» és també una obra que beu de les fonts del teatre i que juga amb el teatre com un mirall en el qual tothom es pot mirar i veure-s’hi reflectit. I Guillem Clua ho fa esporgant aforismes, frases cèlebres, fragments coneguts i escenes antològiques de clàssics universals on, a més del mateix Arthur Miller, hi ressona Willlian Shakespeare a dojo, Luigi Pirandello una mica, Anton Txékhov un bon tros i fins i tot els tràgics grecs, entre alguns altres. I tot, per explicar-se un mateix qui és o qui vol ser.

El planteig del muntatge de Guillem Clua és simple dins de la complexitat —L’obra «El pare», de Florian Zeller, vista també recentment al Romea amb Josep Maria Pou i en una adaptació cinematogràfica amb Anthony Hopkins, ja el va mig explorar—, però Guillem Clua va més enllà i força l’enjòlit fins que agafa per sorpresa els espectadors i els capgira qualsevol de les hipòtesis que s’hagin pogut formular.

Com que ja s’ha dit i desvelat, diguem-ho de nou: res de demència senil diagnosticada ni Alzheimer primerenc, «Mort d’un comediant» és tota una altra cosa que s’explica, en part, gràcies a la lectura o la dramatització que es fa de les interpretacions fragmentàries que el tal Llorenç Cardona propina, tant a la seva presumpta neboda com al seu presumpte cuidador que, per cert, és el vint-i-setè aspirant que accepta la feina després que els altres vint-i-sis n’hagin fugit cames ajudeu-me.

L’actor que ha donat el tret de sortida a aquesta obra de Guillem Clua ha estat el veterà Jordi Bosch. La seva intensa trajectòria li permet entrar en la pell de Llorenç Cardona amb un plus de credibilitat i els moments més irònics de la trama, quan s’hi posa la consellera de Cultura pel mig, la Creu de Sant Jordi, el Teatre Nacional de Catalunya, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, l’actor Josep Maria Flotats, la Víctor Català o la nova dramatúrgia catalana són els moments que els espectadors agrairan de cor, i de ben segur que en voldrien encara més, d’aquest color.

Jordi Bosch té el do de l’actuació transversal. Sap saltar d’un paper a un altre com si fes una cursa de cent metres tanques, bram, bram, bram…, sense tombar-ne cap i passant de l’intel·lectualisme a la pedanteria i de la pedanteria a la cordialitat i de la cordialitat al drama en un exercici carregat d’ofici que posa la seva signatura particular quan ratlla l’arriscat histrionisme, però sempre amb el dit al botó de fre.

L’actriu Mercè Pons (Miranda, la neboda) i l’actor Francesc Marginet (Adri, el cuidador) li fan d’espàrrings i, en alguns moments, també d’ases dels cops, en una posada en escena càlida escenogràficament i que el director Josep Maria Mestres ha conduït amb pols ferm, bon coneixedor com és d’altres obres anteriors —o altres juguesques dramatúrgiques anteriors— prou celebrades de Guillem Clua com «L’oreneta» o «Justícia».

Tots plegats conviden els espectadors a una mena de classe magistral de teatre farcida de sentències clàssiques de tots els temps per trobar un sentit a la vida i per intentar d’esbrinar, potser, per què el viatjant d’Arthur Miller va morir com va morir i per què totes les morts, siguin o no les dels comediants, sempre acaben tenint un preu.