Vent, onades, gel que cruix són, entre altres,
 sons d’un paisatge nòrdic que s’escolten
al llarg d’aquest viatge emocional i col·lectiu. Una aventura on una plàstica harmònica
i plàcida depura i dóna fluïdesa a un concepte fàcil d’haver ser tractat de
forma farragosa: l’actitud envers els estranys i la societat.  

A partir de la LLei de Jante, un manifest
social fictici escandinau que redueix tothom a una igualtat, a què ningú sobresurti,
 a una homogeneïtat quasi asfixiant, la
coreògrafa valenciana Marina Mascarell ha creat una obra de denúncia i contundència
en la qual es percep influències de Bergman i Lars von Trier, si bé ens arriba a
través d’un muntatge que, en la seva major part, produeix serenor i  un gran equilibri visual i sonor.

Sota el títol de Mongrel,  gos sense raça, suggerit
 també a partir de la famosa frase de
Goethe “borden, després cavalquem”,  Mascarell ha construït una obra sòlida que té
com puntals la música, l’escenografia i la interpretació de dotze ballarins que
executen un moviment fluid, on les energies no pateixen tallacircuits ni el
gest es veu obligat a seguir cap directriu acadèmica.  

La coreografia, que peca d’una excessiva homogeneïtat,
evidencia la importància del grup davant l’individu. Escultures humanes construïdes
a base de cossos amuntegats es desplacen per l’espai  i el terra com si fossin un únic objecte,  només que amb múltiples històries.  Experiències que, a part del moviment,  també arriben en forma de diàlegs o de frases inconnexes
i que parlen, entre altres, de religió, sexe,  tecnologia, solitud, incapacitat i enyorança.

La música, creada originalment per l’obra i
interpretada  en directe,  i l’escenografia, són dos plats forts d’aquest
muntatge.  Sons electrònics, de corda, de
percussió entre els quals hi ha un tros de gel, configuren un suggerent paisatge
sonor,  mentre que per la seva part, uns acordions
de cartó, manipulats pels mateixos ballarins, edifiquen unes formes solvents
que apuntalen i es comuniquen amb els
cossos dels ballarins.