Manu Guix i àngel llàcer buscven un artefacte explossiu. I l’han aconseguit. La seva versió esclata el text original i s’atreveix a convertir-lo en una trama d’odis entre actors per a aconseguir els papers d’una pel·lícula de Holywwod. I tot amb música de cole Porter. Es veu que aquest músic ja va fer una comèdia basada en Shakespeare. Però el duet Llàcer/guix han volgut fer via pel seu compte i estripar divertidament amb la complicitat d’uns actors que ballen i canten, tot defensant uns personatges arrquetípics. Llàcer s’atreveix a fer de director de cnema i a prendre rèpliques shakesperianes resolent el gran conflicte. 

L’escena és una disbauxa molt divertida que entreté i fa disfrutar al públic. El text de shakespeare queda potser una mica trepitjat. No pot ser que tant focs d’artifici no els perjudiqués una mica. Però el que mana és el ritme, el joc, el despropòsit i el conflicte exagerat. És el que buscaven i elk públic, possiblement, ho agrairà. Sens dubte és molt més honest que el “Somni d’una nit d’estiu” de l’any passat a la mateixa Sala gran que no va artrevir-se a mantenir un rumb i naufragava. Ara, també és veritat que la versio de fer una pel·lícula d’un untatge ja està bastant gastat. Salvant les distàncies, i sempre dins de la presentació extrems els d’Egos Teatre van fer una divertidíssima versió de “La casa sota la sorra” (TNC, 2010) atrevint-se a fer un matxambrat de l’obra de Joaquim Carbó. Van ser llestos i van distanciar-se de la novel·la d’aventures per no quedar-ne atrapats i poder desbarrar amb més llibertat sense angúnia de fer mal a una novel·la llegidíssima.

Per últim, cal celebrar el treball dels actors, que juguen sempre a favor de la comèdia, aguantant el gest fins a l’extrem. La música també respon amb elegància al repte. I sí, el públic quan puja les escales cap a la sortida, va cantant el tema principal, el repte de tot musical de melodia per fer-se un lloc en la cartellera barcelonina.