Molt soroll per no res

Àngel Llàcer té el talent natural de la comunicabilitat i la virtut congènita de crear bon rotllo al seu entorn, aspecte especialment valuós en un art col·lectiu com és el teatre. L'escena de Molt soroll per no res respira  felicitat i gaudi en tots els seus ressorts. No es fa una lectura novedosa de la cèlebre comèdia shakespeariana, ni hi ha un biaix particularment interessant, però la Sala Gran del TNC és una festa: l'alegria va per barris i es fa encomanadissa i es treu la màxima rendibilitat de tots els elements dramàtics que entren en joc. El maridatge, aparentment estrambòtic, d'obra de Shakespeare i musical de Broadway (passat pel filtre de la cinematografia clàssica hollywoodiana) lluny de resultar un híbrid monstruós, es converteix en un potent mecanisme de gaudi, generador d'endorfines d'efectes exaltants. Fins i tot hi ha una cita a l'escena elisabetiana: els tres nivells, situant els músics en directe al de dalt de tot. Música de Cole Porter sota la batuta, també feliç, de Manu Guix; interpretacions líriques de gran intensitat, particularment en la poderosa veu d'Aida Oset (la Hero del conte), i actuacions espurnejants de Bea Segura (ben tornada!), David Verdaguer, Victòria Pagès, Lloll Bertran o Albert Triola. Un espectacle concebut en estat de gràcia i que produeix un irresistible estat d'exultació.

És Shakespeare. És música en directe. És Cole Porter (i altres). Són Marc Artigau i Àngel Llàacer. És el TNC... vull dir que sabem de què estem parlant. I no ens equivoquem. Aquesta versió musical de Molt soroll per no res (una mica llarga, potser) es fa veure i fins i tot es deixa tararejar. És el que es busca. I es troba, perquè omplir la sala gran del TNC (com està passant sovint) no és fàcil. La història d’embolics shakespeareians és divertida i alegra, colorida, animada. Ens porta a deixar-nos endur pels nostres impulsos, a passar de tot, a ser feliços, a gaudir de la vida. Hi ha alguna cosa millor, encara que haguem de trobar-la al teatre i (ai...) no a la vida? Tots aquests anhels els vivim i els cantem a través de la relació (impossible!) entre Benedicte i Beatrice, una parella tan antagònica que acaba abraçant-se. O la de Claudio, enamorat bojament de la seva promesa, Hero, però encara més atrapat per la tradició de la puresa; l’engany el posarà a prova i triarà... les cadenes de la compostura de l’època, esclar. La posada en escena (l’orquestra en una segona planta és un encert perquè li dóna el protagonisme que al fos no tindria) acaba d’arrodonir-ho tot, traslladant la trama als temps gloriosos de Hollywood on, a ben segur, històries d’amor, d’atzar, de traïcions i de punyetes n’hi va haver un munt. Tot molt esbojarrat, molt “llaceresc” i molt divertit. Interpretada amb masses somriures, a ben segur, els amants del musical continuaran omplint la sala gran.

molts escarafalls sobre -en realitat- no resAquesta seria, si més no aproximada, la traducció literal del títol de l'obra de Shakespeare, la versió musical (esplèndida) del qual es pot veure aquests dies al Teatre Nacional de Catalunya. Un TNC que va conquerint una congruència i personalitat pròpia en la seva programació, de la mà de Xavier Albertí, aproximant-se sense complexos a gèneres i autors populars i sagrats de forma alternativa, i de vegades coincident.Era aquest cas, sembla ser, amb un projecte acaronat per Àngel Llàcer i Manu Guix feia temps: Combinar la música de Cole Porter amb els versos i la prosa de Shakespeare (aquí podrem saber com i perquè), d'aquest artifici sobre l'amor. Un artifici deliciós, diria, on, sobretot, l'autor ens explica dues formes d'amor, dues tipologies de parella que s'entrecreuen en aquesta història: Claudio i Hero, els amants joves i ingenus, cadascú a la seva manera, que tenen en l'amor la fi de les seves existències (llegeixis 'fi' en ambdós sentits); i la de Beatrice i Benedicte, una mica més granadets i viscuts, d'intel·lecte i agudesa dialèctica notable, que de tant enfrontar-se, s'adonen, a causa d'una broma d'amics comuns, que en realitat s'estimen d'una forma apassionada, ni que sigui perquè difícilment trobaran algú més digne del seu enginy. Però és clar, no tot havien de ser flors i violes, i l'enveja de Don Juan, el porta a ordir un parany als dos joves enamorats, Hero i Claudio, fent pensar al primer que la segona no és la dama pura i càndida que semblava, provocant-li un enuig i un comportament venjatiu, en destapar els seus veritables sentiments just davant de l'altar. Caldrà una jugada força agosarada (que tothom pensi que Hero ha mort de vergonya i disgust) per destapar i condemnar als veritables responsables. Tot ben amanit amb músiques inoblidables no tant sols de Cole Porter, sinó també d'Irving Berlin i d'I. Herb Brown, que diversos dels actors i actrius van interpretant, sols o acompanyats, subratllant amb les lletres els sentiments dels personatges, i aportant el vers que li falta als diàlegs. La interpretació musical de la orquestra, present en tot moment, que compta amb 10 músics incloent el pianista i director Manu Guix, anirà desgranant els temes musicals, deixant que el text dramàtic es centri, per força,  en la trama central de les dues parelles, el parany indigne i la seva feliç resolució.El resultat? Està prou bé, la veritat.Comença amb el protagonisme de l'orquestra, i alguns dels actors i actrius que després veurem fent l'espectacle, cantant diverses cançons. L'acció encara no ha començat, i ja ens situem en un plató cinematogràfic dels 50. Un pensa que potser en lloc de que la música amaneixi i recolzi el text shakespirià, potser serà a l'inrevés, i tindrem un recorregut de la música de Cole Porter, amb algunes coartades dramatúrgiques com a excusa. Salvant les distàncies, com es feia amb Mamma Mia, on el protagonista principal era la música. Però a mesura que anem avançant, és evident que coneixem els personatges, els seus conflictes, l'acció, i aleshores la música té el paper perfecte que li pertoca, complementant, ajudant a posar en solfa -mai millor dit- les emocions de cadascun. També es succeeixen números musicals i de ball -impecables- que ens remeten al cinema d'aquells anys daurats, especialment a 'Singing in the rain', una de les darreres aportacions artístiques insuperables de Cole Porter, en plena malaltia i a prop de la seva mort. Impagable el pas dels diversos escenaris en el 'set' giratori de tres decorats interiors, tot ballant i passant-hi sense el menor respecte al mobiliari.Una altra aportació encertada és el paper els 'vigilants' (sóc jo, o recordaven als germans Marx?), amb els seus equivocs lingüístics, la seva ineptitud, però a l'hora la seva determinació a fer justícia. Fins i tot la interpretació cridanera (sense perdre mai el control), emfatitzada i ben dita dels actors, justificada per la acústica que la Sala Gran no té, juga a favor del divertiment general. I amb algunes cireretes, com l'accent clarament mexicà -homenatge a Cantinflas?- del capellà que casa les parelles.Finalment, una certesa, i és la plena adequació d'aquest espectacle a nois i noies a partir dels 10-12 anys, sense peròs. I un dubte, i és si situar-no en un rodatge cinematogràfic aporta res, en realitat.Ja des d'un primer moment, el públic que emplenava sense un sol seient buid la Sala Gran del TNC, aplaudia entregat cada moment divertit i/o musical. I a mesura que avançava la representació, armat de raons objectives per fer-ho amb més força. I esclatar en una sonora ovació i diverses salutacions que el respectable va obligar a fer a tot l'elenc, incloent Manu Guix que va baixar des de l'orquestra, i a aquesta mateixa. I és que van aconseguir fer-nos passar una bona estona a tots plegats, concretament dues hores i tres quarts, incloent un breu descans.I és que, al públic, li agraden MOLT els musicals...

Àngel Llàcer, artífex i director –amén de protagonista in pectore—del Molt soroll per no res amb el qual el Teatre Nacional de Catalunya ha iniciat la seva nova temporada, no enganya. Abans de començar la funció, surt davant del teló, avisa que cal apagar els mòbils, fa quatre bromes d’aquelles que li queden tant espontànies i acaba dient: “Esperem que gaudiu d’aquesta festa que us hem preparat”. I, acte seguit, comença el que, en efecte, només es pot qualificar com una festa. Matisant-ho una mica es podria dir que és una proposta amb aires de musical en la qual el text de Shakesepare es converteix en un pretext per oferir als espectadors un show amb música de Cole Porter i tones de glamur, però aquesta descripció no acaba de fer honor a la realitat. Aquest Molt soroll per no res és, sense cap mena de dubtes, una festa. I només es pot explicar, i gaudir, com a tal. Convé tenir-ho clar per evitar frustracions. Qui busqui una de les comèdies més agredolces de Shakespeare no l’hi trobarà. Qui esperi una adaptació brillant del text del bard no l’hi trobarà. Qui tingui ganes d’un musical de gran format, potser sortirà més satisfet, però tampoc veurà les seves expectatives acomplertes del tot. Però qui busqui una estona de bon teatre, entès com un entreteniment de qualitat (que també ho és, no ho oblidem), aleshores sortirà de la Sala Gran més feliç que un gínjol. I aquí hi ha el quid de la qüestió: Molt soroll per no res és, per damunt de tot, un espectacle per fer feliç a la gent. I des d’aquest punt de vista, no només aconsegueix el seu objectiu al 200 per cent sinó que demostra que provocar la felicitat dels espectadors és una finalitat tan digna d’un teatre nacional com ho puguin ser el cultiu de la dramatúrgia autòctona o el foment del pensament crític. Llàcer ha partit del text de Shakespeare com hagués pogut fer-ho de qualsevol altre peça que li permetés fer aquesta gran celebració. La seva voluntat no és fer Shakespeare sinó fer un muntatge ambientat al Hollywood dels anys 50 amb música de Porter, un vestuari enlluernador, un desplegament escenogràfic espectacular (sense cap mena de dubtes, el millor de la producció), alguna que altra anada d’olla, molta ironia i un desvergonyiment evident. I, a la vista de la reacció dels espectadors, no hi pot haver dubtes que se’n surt. Amb nota. I, amb tot, Shakespeare és tant potent que en alguns aspectes arriba a posar el producte en un compromís. Quan la comèdia es transforma en tragèdia, no hi ha més remei que fer Shakespeare. Cas de l’escena del casament frustrat entre Claudio i Hero. I quan la comèdia esclata, no hi ha adaptació que ho suporti. Cas de les escenes dels personatges de la ronda, que detenen Borachio. Són els moments en què aquesta maquinària, en d’altres aspectes perfecta, grinyola amb més evidència. Actoralment, la cosa també és irregular. Al costat d’uns excel·lents David Verdaguer, Victòria Pagès, Marc Pociello o Bea Segura, n’hi ha d’altres més vacil·lants i sobreactuats en un terreny que exigeix cantar i ballar amb certa desimboltura, a més de respectar mínimament un text venerable. Tampoc sembla, però, que la interpretació hagi estat un dels objectius principals d’Àngel Llàcer. Per damunt de tot, repetim-ho, del que es tracta és de fer feliços els espectadors sense entretenir-se massa en res que no vagi estrictament en aquesta direcció. I l’objectiu s’aconsegueix, sense cap mena de dubtes. I s’aconseguirà durant moltes funcions perquè, a ben segur, estem davant d’un dels espectacles que marcaran aquesta temporada que acaba de començar.

‘Molt soroll per no res’ té el títol equivocat. El soroll, si es refereix a l’esclat d’energia dels 15 actors i actrius, que canten, ballen i parlen, hi és. Però no se’n pot dir soroll, perquè el que sentim són temes que ens han acompanyat durant la vida i que ens afalaguen els sentits: 'Let’s do it, Night and day, Beguin the beguine, C’est magnifique...' de Cole Porter; els 'Puttin on the ritz' o 'Cheek to cheek', de Irving Berlin o el 'Good Morning' de I. Herb Brown... I més. 14 temes, cantats per no sempre per cantants i ballats per, gairebé mai, ballarins. A més, estan interpretats per una orquestra de 10 músics en directe dirigida per Manu Guix. El no res? Com no sigui l’argument de Shakespeare...    A veure, jo no sóc ningú per malparlar de Déu, però si que puc dir que l’argument és el que menys em va interessar de l’espectacle. És un conte de fades, amanit de novel·la d’embolics, que acaba bé i amb moralina: "alerta amb els malentesos, que poden fer molt de mal." A la roda de premsa, Salvador Oliva, que va traduir l’obra, ja va dir: “Llàcer ha estat capaç d'alçar 'Molt soroll per no res' a la categoria de la mes gran de les comèdies! Ha fet un treball de creació increïble. Jo no veia com ho podrien passar a un musical i funciona de meravella. Potencia l'obra, és un misteri!" I aquí és on vull arribar. Àngel Llàcer n’ha fet una obra d’art. Ha traslladat la històrieta d’amor a un plató de Hollywood, el que fa que es transformi en una pel·lícula amb tot el glamur que això comporta, amb referències a moltes altres pel·lícules i amb un vestuari generós.  L’espectacle és un anar i venir de la vida real a la pel·lícula, que només es controla si estem molt atents. Una de les maneres són les cançons: si canten en anglès, són a la pel·lícula. Si són en català, les canten els personatges. Però no sempre canten!  Pel que fa als actors, la Lloll està immensa en el seu “petit paper però bufó”; la Victòria Pagès, la Bea Segura i l’Aida Otzet són de les 'noves cantants' de l’espectacle, però que ningú no ho diria, sobretot l’Aida, que canta el tema principal amb una veu Broadway de tota la vida. El desplegament de matisos de l’ÌOscar Muñoz és impagable i David Verdaguer... doncs  és un gran còmic i un gran actor dramàtic. Tothom ho sap. Què més en puc dir d’ell si en sóc una fan? Com de l’Albert Triola, del Marc Pociello –que aquest si que és cantant!-i de l’Enric Cambray, que fa tants papers que de vegades em costava reconeix-el . També he de dir que durant les coreografies (d’Aixa Guerra) no es nota la diferència, si no els coneixes molt bé, entre els actors desconeguts vinguts d’un càsting o els més coneguts. No hi ha ni un error, el ritme no baixa mai, el moviment és perfecte. Hi ha també escenes memorables, com la d’uns àngels en patinet per darrere les cortines; el Verdaguer, 'cantant i ballant claqué a la banyera'; un moment 'ombres xinesques'... I totes les de la Lloll. Definitivament, aquest ‘Molt soroll per no res’ ha està pensat i mil·limetrat per ser un gran espectacle. I ja, per dir alguna cosa negativa, doncs...  l’Àngel surt poc i és molt discret. Ell és el director de la pel·lícula però no pren protagonisme a ningú, no canta (tant que m’agrada!) I com a director, des d’aquell  'Ja en tinc 30' que em va fascinar. Vaig saber que, per dirigir un espectacle amb tant de moviment i que surti bé, s’ha de treballar dur i potser, fer algun o alguns crits (no crec que passi d'aquí). I això es nota als seus muntatges. També vaig trobar que a la segona part hi ha menys música. Bé, és qüestió de partir-ho per un altra punt. Com veieu, en Shakespeare hi pinta ben poca cosa...

Manu Guix i àngel llàcer buscven un artefacte explossiu. I l'han aconseguit. La seva versió esclata el text original i s'atreveix a convertir-lo en una trama d'odis entre actors per a aconseguir els papers d'una pel·lícula de Holywwod. I tot amb música de cole Porter. Es veu que aquest músic ja va fer una comèdia basada en Shakespeare. Però el duet Llàcer/guix han volgut fer via pel seu compte i estripar divertidament amb la complicitat d'uns actors que ballen i canten, tot defensant uns personatges arrquetípics. Llàcer s'atreveix a fer de director de cnema i a prendre rèpliques shakesperianes resolent el gran conflicte. L'escena és una disbauxa molt divertida que entreté i fa disfrutar al públic. El text de shakespeare queda potser una mica trepitjat. No pot ser que tant focs d'artifici no els perjudiqués una mica. Però el que mana és el ritme, el joc, el despropòsit i el conflicte exagerat. És el que buscaven i elk públic, possiblement, ho agrairà. Sens dubte és molt més honest que el "Somni d'una nit d'estiu" de l'any passat a la mateixa Sala gran que no va artrevir-se a mantenir un rumb i naufragava. Ara, també és veritat que la versio de fer una pel·lícula d'un untatge ja està bastant gastat. Salvant les distàncies, i sempre dins de la presentació extrems els d'Egos Teatre van fer una divertidíssima versió de "La casa sota la sorra" (TNC, 2010) atrevint-se a fer un matxambrat de l'obra de Joaquim Carbó. Van ser llestos i van distanciar-se de la novel·la d'aventures per no quedar-ne atrapats i poder desbarrar amb més llibertat sense angúnia de fer mal a una novel·la llegidíssima.Per últim, cal celebrar el treball dels actors, que juguen sempre a favor de la comèdia, aguantant el gest fins a l'extrem. La música també respon amb elegància al repte. I sí, el públic quan puja les escales cap a la sortida, va cantant el tema principal, el repte de tot musical de melodia per fer-se un lloc en la cartellera barcelonina.