La companyia Peeping Tom és líquida com l’aigua. Les seves produccions són dúctils, els hi agrada retorçar-se en torsions impossibles (en quant a moviment) al costat d’un estaticisme regnant. El quadre d’aquesta ocasió pretén capturar un àlbum de la mare, de les mares. És la segona part de la trilogia sobre la família i fa un retorn al Vader (Grec 2014) en què els fills aparcaven elpare en una residència, carregada de patetisme. A Moeder es posa la lupa de l’escenari en el museu dels records del fill. Ell fa d’amfitrió d’un particular museu, que tot es degrada, com la màquina de begudes que només en dóna si pitges el botó corresponent amb una sensual carícia. 

En realitat, en aquest prisma de la mare, Peeping Tom parlen de la maternitat: del cicle de la vida. De la impossibilitat d’aturar-se, de gaudir del apocalíptic cicle de la vida que porta, irremissiblement, a la substitució d’un pare pel seu fill. Sobta que els Peeping Tom volent donar el protagonisme a la maternitat, hagin decidit enfocar-ho tot des del germà (i no de la germana). Ell, sí, també viu la paternitat d’una filla que no podrà sortir mai de la incubadora i que acabarà envellint abans que ell. En el seu museu particular, a la desaparició de la mare, el pare anirà prenent relleu i acaparant protagonisme penjant el seu retrat de jove. 

El món dels Peeping Tom ratlla de l’humor negre (genial el quadre de l’artista coreà amb un peu a la tomba, “fucking work!”, escup quan clou la seva jornada laboral) al patetisme més trencador: És dolorós constatar les soledats que transiten, com els fantasmes de À louer (Grec, 2015), per aquest museu que s’embruteix, que sagna, que percep les últimes respiracions d’un ésser estimat ja dins del fèretre. Hi ha cant, hi ha un ball molt  extrem, tensat, allunyat de tot naturalisme. Un ús de l’espai absolut amb unes llums, generalment, molt fredes, espectrals. La infermera té uns braços de bruixa, llargs, experts en extirpar ventres de parts difícils. Sembla que no hi hagi lloc per a l’abraçada, els petons. Només la dona de fer feines (potser una ploranera professional) procura petonejar el cos del coreà o d’insuflar líquid càlid en una estança freda, grisa, distant, gastada, efímera. Les portes no tanquen; els talons de les sabates mai permeten recolçar bé el peu, l’infermera mai pareix; la filla  envelleix a marxes forçades. El cor no deixa de sagnar i de tacar-ho tot. Només l’ego sembla acaparar aquesta estança fosca. El pare ocupa el lloc de la mare. La germana apareix puntualment per mirar de robar un record. La dona del germà es lamenta contínuament d’un part que, ja en estat embrionari es revelava de gran dificultat. Bruixeria? No, vida vista des del microscopi extrem dels Peeping Tom. Tremolo en pensar quin tètric univers reserven als fills, en la darrera peça de la trilogia! A Le salon (2006), hi apareixien amb una pau interna davant d’un pis de oblers esventrats…