Si fa tres anys va ser Vader (Pare), ara és la figura de la mare la que inspira a Gabriela
Carrizo dirigir Moeder, segona part
d’una trilogia familiar que es completarà en un futur espectacle que té previst
titular-se Kinderen, és a dir, fills.

Moeder exhibeix  l’alt nivell de
qualitat que caracteritza les produccions d’aquesta companyia on la
dramatúrgia, en aquesta ocasió sota la direcció de Franck Chartier, és altament
acurada ja sigui en escenes de gran potència coral o en el més petit i
aparentment insignificant gest.

L’obra  colpeix des del seu inici a causa d’ una
imatge on apareix un tanatori amb el cos present de la mare, d’una mare que a
mesura que avança el temps pren una dimensió polièdrica i que és present
mitjançant un fort sentiment d’absència, 
així com en accions i objectes que van trenant una memòria. 

Tres espais 
acoten les vivències i records dels personatges: el tanatori, una sala
de parts amb incubadora inclosa, i l’estança d’un museu.  Els ambients que es van creant en aquestes zones
són hipnòtics i conviden a l’espectador a desenvolupar els sentiments que els
personatges suggereixen. Malgrat hi ha accions molt descriptives, també hi ha
escenes surrealistes o d’una obertura narrativa on la comprensió pot variar
depenen dels ulls de cada espectador.

Un dels grans encerts de Gabriela Carrizo i
Franck Chartier  és la manera en què
reparteixen els valors del muntatge, és a dir, no tot recau en l’excel·lent creació
i interpretació que fan els vuit artistes dels peculiars i inquietants personatges,
sinó que també són molt exigents en l’escenografia (Amber Vandenhoeck, Peeping
Tom),  el disseny d’il·luminació (Giocomo
Gorini, Amber Vandenhoeck),  i la part musical
(Raphaëlle Latini, Renaud Crols, Glenn Vervliet, Peeping Tom). Els creadors
conjuminen amb gran habilitat aquests elements per narrar una història, plena
de metàfores visuals,  que no esdevé  lineal en el temps, sinó que es desenvolupa mitjançant
imatges inconnexes. Escenes que donen a l’obra un ritme pla, en moments fred i
distant, però amb l’evidència que no fa falta cap catarsi ni gratuïtat escènica
perquè el discurs impressioni i colpeixi.  

A més a més de l’absència i del dolor, Moeder  dóna espai  a l’humor, un humor de caràcter quotidià com
també surrealista que arrenca somriures o arriba a límits engrescadors, com és
el cas de la relació d’una dona amb una màquina de cafès o la figura d’un home
nu posant com una escultura damunt del fèretre, per citar dos exemples.