Mètode rosa

La nit de divendres, al Teatre Tarragona i en el marc del Festival Internacional de Teatre de Tarragona – Noves Dramatúrgies, ens deixem arrossegar per l’energia genuïna i contagiosa de Pere (Gay) Faura. El seu Mètode rosa comença a l’inrevés, com una manera d’apropiar-se de l’insult “invertit” que durant tant de temps ha perseguit els gais. Així doncs, primer hi ha la festa de cloenda i, tot seguit, el col·loqui postfunció, conduït amb molt d’encert per la periodista Sílvia Petit. (Als passis de La Caldera i del Mercat de les Flors, a Barcelona, el moderador havia estat Oriol Puig Taulé ‒que va parlar aquí de l’espectacle‒, en alternança amb Bàrbara Raubert.) Val a dir que, a banda de constituir una breu i simpàtica paròdia del creador que s’autoexplica en barnús, encantat amb l’atenció que se li dispensa, l’estratègia del col·loqui fingit permet formular una succinta i oportuna definició de l’espectacle. Amb la complicitat musical i escènica de Niels Bekius ‒amb qui fa un tàndem imbatible: són “el seny i la rauxa”, “Beethoven i Madonna”‒, Pere Faura revisita una sèrie de cançons pop “escrites dins o fora de l’armari, per sortir-ne o per quedar-s’hi”. La gràcia és que les canta traduïdes al català, cosa que li permet fer una sortida de l’armari en la llengua pròpia. El veiem interpretar l’himne “Over the Rainbow”, ballar com la pantera rosa o superposar la seva actuació a fotogrames de Marilyn Monroe. El ballarí fa el seu karaoke sobre imatges d’arxiu, transitant en una mateixa performance de Raphael a Alaska; de Loco Mía a Lluís Llach. I ens fa cantar insults a ritme de ranxera com a teràpia col·lectiva contra la masculinitat tòxica. Un dels moments més àlgids correspon a la interpretació en català d’un tema de Miguel Bosé, el Bowie espanyol: l’“amante bandido” es converteix en “bandarra”, que rima amb “macarra” i trasteja amb “passions amagades”. Meravelloses són també les lletres reescrites de cançons tradicionals catalanes, a manera d’irònica, tendra i sumària autobiografia, exorcisme de dilemes identitaris i “autohomofòbia”. “Ser Gay és sobredir-se”, però, al capdavall, “qui balla o qui canta el seu propi destí, / llavors els mals espanta / i els deixa de patir”. En aquesta conferència ballada, amb karaoke participatiu i pinzellades documentals, Pere Faura ens convida de manera lúdica i contundent, feliçment popular, a estimar la pròpia identitat i a celebrar la diversitat.   Crítica publicada a Núvol el 9 de setembre de 2026, dins la crònica del festival FITT

  Què ràpidament s’acaben les coses , quan gaudeixes molt d’elles! Fixa’t sense anar més lluny en el que passa amb la nova ( o no tan nova, si tenim en compte que la va presentar fa ja un any a La Caldera) festa escènica de Pere Faura  : tot just acabes d’entrar a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors ( una sala l’accés a la qual s’ha convertir ara gairebé en una aventura clandestina , donades les obres a les quals s’enfronta el Mercat), i ja t’estan com qui diu convidant a sortir d’ella. I és que , com si Pere Faura li retre’s una mena d’homenatge a aquell llegendari “Cómeme el coco , Negro” de La Cubana en el qual , tot just quan el públic acabava de seure mentre els artistes actuaven, la companyia anunciava que l’espectacle s’havia acabat tot donant les gràcies als assistents per la seva presència , també en Pere Gai  (que un dia va decidir deixar -se de dir gai sense deixar de ser gai ,i que ara ha decidit tornar a dir-se gai; sembla molt complicat, però veient l’espectacle ho entendreu perfectament) opta per començar pel final. I el fi de festa d’una festa com aquesta, no pot ser altra cosa que un sarau participatiu presidit musicalment per Rafael i Raffaella, en el qual tothom qui vulgui podrà demostrar les seves habilitats en un món, el del karaoke, que no n’exigeix cap, d’habilitat ...aquesta és la seva gràcia. Acabada la funció que a tu et pot semblar acabada de començar, arriba el moment del col·loqui postfunció, en el qual tant en Pere com el seu molt eixerit còmplice escènic i excel·lent músic Niels Bekius, poden fer-ne cinc-cèntims sobre els seus processos creatius, per dir-ho amb un excés de seriositat. Però que ningú s’amuini , la xarrameca post, a més a més de resultar ben lúdica, és també ben breu. Com si rebobinéssim una vella cinta de VHS  (al cap i a la fi, gran  part del material musical que desfilarà per l’espectacle ha tingut una llarga vida en format vídeo domèstic) , ara toca veure allò que ens havíem perdut per culpa d’haver entrat tot just al final. Faura ha deixat dit que aquesta és una proposta que en va plena de “música i dansa invertida sobre invertits”. I per iniciar el procés d’inversió i sortir d’una vegada de tots els armaris, res millor que guarnir l’espectacle amb uns títols de crèdit rosa vintage que farien morir d’enveja la mateixa Barbie, i que en tenen també molt d’homenatge a aquelles fantasies musicals del vell i no tan vell Hollywood  que han esdevingut també imatges de refugi per a qui reconeixia en elles allò que ell mateix o ella mateixa tenia que seguir guardant a l’armari. La ben coneguda feblesa de Faura pel  musical (una feblesa del tot compartida per qui us escriu) farà que la imatge de la  Marilyn més rosa i amiga dels diamants, es fongui amb la imatge més rosa de l’ambició rossa altrament coneguda com Madona, mentre la sensacional  Kay Thompson de “Funny Face” deixa ben clar com de bé llueix el color rosa al món de l’alta costura. I Faura aprofitarà aquest apartat tan hollywoodià per recordar-nos que, molt abans que les bruixes de “Wicked” li robessin tot el protagonisme , la terra d'Oz era com qui diu propietat privada d’una Dorothy associada per sempre més al commovedor talent de Judy Garland. La seva cançó més emblemàtica, aquella en la qual la Dorothy somia poder anar més enllà de l’Arc de Sant Martí, acabaria convertint-se gairebé en el primer himne d’un col·lectiu gai que amb el pas del temps li ha anat afegint significatives lletres a la seva denominació. I el dia del  funeral novaiorquès de la Garland, esdevindria alhora una de les seves fites històriques, associades per sempre més al nom de Stonewell. Uns quants anys més tard, la seva també força icònica  filla Liza Minnelli (que aquí no surt, però que al seu moment ja  va ser objecte de les atencions de Faura en un espectacle anterior) passava les nits movent l’esquelet al mític Studio 54, la gran catedral d’una música disco que aquí no podia faltar de cap de les maneres. Com no podien faltar Gloria Gaynor i aquell altre himne amb quelcom de declaració de principis titulat “I Will Survive”. Per no faltar ,aquí no faltaran tampoc ni Miguel Bosé , ni Alaska, ni Locotomia , ni Tracy Chapman, ni Freddie Mercury,  ni... (el punts suspensius són per a que cadascú posi el nom que vulgui; amb una mica de sort, si està vinculat al leitmotiv de la proposta, potser també fa puntual acte de presència). I sabeu el millor? Resulta que ara, tots cante nen català. Sí, Rafael, fins i tot tu acabes cantant aquí en un català digne de Lluís Llach, que per cert, és un altre dels convidats. I és que l’irreductible compromís de Faura amb la llengua té una doble vesant. D’una banda està allò que podríem denominar com  el compromís cultural, totalment assumit des de sempre per Faura. I de l’altra, tal i com ell mateix explica, està el compromís emocional: no pot ser que les lletres d’aquestes cançons que han acabat agafant un significat tan aclaparador  (tan si són sublims, com si són d’una banalitat aparent carregada de potser inconscients  continguts implícits) , tinguin que ser cantades en una llengua diferent a la pròpia llengua emocional! En qualsevol cas, i parleu la llengua que parleu, no es perdeu per poc que podeu aquesta cita amb “La vie en rose” (sí, Piaf també hi surt de refiló) tan reivindicativa com joiosa.

Pel budisme una mort porta a un nou naixement. Pel cristianisme, una mort a una resurrecció. Per a Pere (Gay) Faura que va anunciar la seva mort com a coreògraf, la seva nova proposta, Mètode Rosa, és un recomençar en un espai molt proper a la coreografia i als seus referents pop. És cert que ara, no agafa els referents de discoteca de John Travolta (Sin baile no hay paraiso), ni de Lisa Minelli (Striptease) o de Bob Fosse (Rèquiem nocturn). Ara, apel·la a la cançó pop i romàntica dels 80 i 90. Hi ha Raffaella Carrá, però sobretot Raphael, Miguel Bosé i Alaska. Alguns dels hits de totes les farres de festa major de la transició i més enllà (Jordi Prat i Coll en feia tot una playlist sucosa a Els jocs florals de Can Prosa) ressonen, ara, traduïts en català, com a fórmula per desempallegar-lo de la caspa ibèrica del franquisme i provant de fer un pas més en la diversitat de gènere. Potser Raffaella Carrá es va fer famosa presentant un programa televisiu d'una cadena bandera de les Mamachicho ("me toca, cada vez más...") però les seves cançons tenien un descodificador alliberador. Pere Gay Faura és un divertit i intel·ligent xouman que sap riure's de sí mateix i mostrar-se vulnerable per ensenyar que ja s'ha tret els prejudicis a l'escenari que no té al carrer. El seu Mètode Rosa pretén normalitzar el que avui, si més no en l'esfera del políticamentt correcte, ja està assumit. Recordar-ho mai és sobrer, però potser els exemples ideològics de Bossé i Alaska, malgrat tenir himnes de cant a l'ambigüitat, potser són perillosos per altres referents ideològics, que ratllen una intransigència i egoisme difícils d'empatitzar. Balla un Lluís Llach intens. Si el Ballet National de Marseille ballava, en una mena d'Apocalipsi, inspirant-se en els videojocs (Age of content) preferim mil cops la celebració coreogràfica del solista repetint les ones de la Pantera rosa o tot fent rodar el hula-hoop. Gay Faura (com al llibre de Bàrbara Raubert "Discozombi" recupera el nom del pare que havia retirat perquè no el titllessin d'homosexual (quan ho és i ho reivindica) torna a ballar, s'atreveix a cantar (en realitat a fer festa cantant a un karaoke) i, sobretot, s'explica amb lucidesa i rotunditat. Cert que a l'estrena s'ha encallat amb les transicions i que ha oblidat alguna de la lletra versionada, però l'oportunisme i l'espontaneïtat han permès salvar-lo sense dificultats. Potser sí que allarga massa alguns vídeos (Miguel Bosé podria quedar comprimit amb la versió catalana de Bandido "Bandarra" que ho fa rimar amb , el meu amant és un macarra". Gay Faura sempre es divertt i grata més a sota del que preveiem.