Ja és ben veritat que no som res. I malgrat tot , quan arriba el moment del traspàs definitiu, les funeràries ens cobren tarifes que semblen desmentir aquest no res. Tal i com ens recordava un famós ( i excel·lent) spaghetti western, la mort tenia i continua tenint un preu. Com si no n’hagués  prou amb tenir que plorar el difunt, les persones estimades que el sobreviuen s’han de preocupar també de rascar-se la butxaca per tal de donar-li digne sepultura o transformar-lo en no menys dignes cendres. Però de vegades pot passar que a la butxaca, no hi hagi res que rascar. I llavors, no queda altra que buscar sortides imaginatives per tal de donar-li a la mort noves formes de vida. Això, intentant alhora no perdre del tot la dignitat.

Fa no pas tants anys, si no tenies coneixements de fusteria i et tocava comprar un moble te n’anaves a la botiga corresponent que s’encarregava de deixar-te’l a casa en perfectes condicions de fer-lo servir tot seguit. Això, fins que van arribar uns suecs molt llestos , ens van assegurar que tothom porta dins seu un manetes encara que no ho hagi descobert encara, i ens van deixar clar que posant-nos a muntar nosaltres mateixos els seus dissenys, a banda de donar-li  un toc de modernitat a la nostra llar, ens estalviaríem uns bons calerons . Això sí: no ens en van dir res, dels atacs d’ansietat que ens podria provocar trobar-nos que, per culpa d’un cargol de més o de menys,  la cosa no acaba d’encaixar com hauria d’encaixar. Però aquest, és un altre tema.

El cas és que fa ara cinc anys , i coincidint casualment amb el moment en el qual l’ajuntament comuner de llavors s’entossudia en voler muntar una funerària municipal, Carme Marfà i Yago Alonso van estrenar a la Sala Flyhard una en el fons ben dramàtica comèdia  que, des del seu mateix brillant i un xic enigmàtic títol, ja apuntava solucions capaces d’ajudar-nos a resoldre el problema que suposa  tenir un mort a casa esperant rebre sepultura, i no disposar de prou efectiu per treure’ns el mort de sobre. Poc abans, el tàndem ja ens havia demostrat amb la molt notable “Ovelles” que posar-se a contar ovelles, enlloc d’ajudar-te a dormir, pot convertir-se en un problema que et treu la son. I després ens va deixar clar que , pel que fa a segons quins temes, tots tenim “La pell fina” ; massa fina i tot com per poder aguantar-li als amics segons quins atacs de gran sinceritat. Anant d’èxit en èxit, els guionistes de “Wolfgang” també aconseguien fa poc amb “La presència” convertir La Villarroel en una masia perduda al bell mig de la neu en la qual els ensurts fantasmals podien deixar-te glaçada la rialla.

Doncs ara han recuperat aquell divertiment mortuori titulat originalment  “Instruccions per enterrar un pare” , per tal de donar-li unes dimensions més “mainstream”. I el primer que han fet és descartar aquell tan suggestiu títol, i rebatejar-lo amb el molt menys atractiu i molt més neutre i indefinit títol de “Mesures extraordinàries”. I , com passa sempre que es produeix el salt que suposa anar-te’n de la intimitat absoluta d’un espai com la Flyhard a les grans dimensions d’un teatre com ara el Borràs, han intentat  adaptar  allò que el públic tenia llavors a tocar,  a aquest nou format que marca noves distàncies. Un treball d’adaptació que s’ha resolt a nivell escenogràfic de forma un xic qüestionable. I és que encara que el molt clàssic moble de menjador (res a veure amb allò que fa la ja esmentada però no nombrada empresa nòrdica) que presideix el primer acte de l’enterrament li atorga al conjunt un aire ben naturalista, el funcional cortinatge situat darrera seu va a la contra de qualsevol miratge naturalista.

Val a dir que, al seu moment, aquesta bona comèdia em va semblar un bon text que, malgrat tot, es quedava a certa distancia d’assolir el molt ben perfilat dibuix de personatges que presentava “Ovelles”. I les distàncies actuals, li resulten en aquest sentit encara una mica menys favorables. La mordacitat puntual de la primera versió queda més diluïda en l’actual versió, i la comicitat a gran escala li resta intensitat al patetisme de tot plegat. Tot i que  cal afegir que la ben demostrada solvència dels seus  intèrprets i l’habilitat dels seus creadors garanteixen l’eficàcia del divertiment, el cert és que la capacitat d’aquest per furgar en les ferides que deixa tanta precarietat esdevé ara encara més superficial. En qualsevol cas, les rialles i/o  els somriures estan força garantits. I sempre podeu tornar cap a casa amb la seguretat que (els déus no ho vulguin!) si us trobeu en una situació similar a la d’aquests personatges, sabreu com resoldre-la , tot tirant mà del bricolatge casolà.