Carmen Marfà i Yago Alonso són uns mestres de la comèdia. Han trobat una fórmula que els funciona a les sales petites com la Flyhard (Ovelles, La pell fina) i després troben la manera per fer notables gires i, fins i tot, temporades en altres sales. De fet, l’equip de la sala de Sants té clar que les seves produccions tenen sentit si més tard aconsegueixen guanyar-se un espai en una sala de majors dimensions a Barcelona i de tenir prou reclam per als programadors municipals. Si abans, la sortida lògica era el Club Capitol (Tortugues: La desacceleració de les partícules, per exemple), ara es decanten cap al Texas (La paella dels dijous, Mary, per citar dos exemples recents). Puntualment, també, s’han atrevit amb el Teatre Borràs. El canvi de dimensió és important perquè obliga a projectar l’espectacle fins a la darrera filera de la platea. I això, és molt diferent de la tensió que es genera en la sala de bombons de la Flyhard. Però sembla que els ha donat bons resultats amb alguns dels muntatges anteriors dels dos dramaturgs. El canvi de dimensió més bèstia, possiblement, va ser el del musical El despertar de la primavera (del Gaudí al Victòria) o el Desdèmona d’Alba Sarraute que el va fer com a solo al Maldà i en faria versió de companyia pel Grec del 2020, al cap de pocs mesos.

Ara, l’operació és puntualment diferent. Els dos autors han reescrit el muntatge Instruccions per enterrar un pare i li han canviat el títol. Semblava que, en aquesta clau, hi cabrien algunes sorpreses dramatúrgiques, o com a mínim escèniques. L’escenari del Borràs té moltes més possibilitats que el de la sala original. Però la peça embolcalla el perímetre per concentrar l’acció al davant del moble de menjador (com ja passava a la Flyhard) i el canvi d’ubicació (que no revelarem) sí que té una solució diferent, però no sembla prou argument per al canvi de títol. Per això, aquest Mesures extraordinàries queda tou, i es fa oportú el reclam de “me la imaginava més gran” de l’Ampariues d’Oh, Europa, de Dagoll Dagom.

Si partim de la peça sense els antecedents, com la majoria dels espectadors que no han vist el treball anterior, la comèdia té els cops d’efecte suficients per atrapar la curiositat de l’espectador. Què passa quan un fill no troba manera de pagar les despeses del funeral del pare? Com li explica a la seva mare que, aquest cop, ningú li concedeix crèdit i encara no s’ha recuperat de les despeses de la universitat de la filla (que paga a mitges amb la seva ex)? El retrat d’una família que justeja recorda molt aala d’Eu Manzanares a Lo nuestro. Francesc Ferrer és l’antiheroi de Ramon, de Mar Monegal: tot i que procura refer la vida, es troba que sempre hi ha algú que el trepitja la progressió i l’envia a la casella de sortida. Manté una supervivència similar a la dels pares que sempre han somiat a “quan tinguem diners…” per millorar el seu status social. Però el panorama és cada cop més difícil. Mercè Arànega és una mare que procura mostrar-se emocionalment estable i atendre totes les demandes socials de l’enterrament. La part burocràtica i contractual, la cedeix al fill (i a la neta). Aquesta mare entendrà al capdavall que, per sobre de les convencions, el més important és la dignitat del fill i sumar-se a la proposta excèntrica. Finalment, Mia Sala-Patau és una filla distant del pare, però que acabarà congeniant (també amb l’avi, en el quadre final). La sorpresa del text és que pot anar d’un deliri còmic a una situació d’intensa contradicció emocional. Deixa el públic amb el riure congelat a la boca.

Com diu la sinopsi de l’espectacle “Què hi ha després de la mort? Despeses”. El negoci de les funeràries és tan estable que ni Ikea s’atreveix a presentar prototips que els pogués rebaixar els costos. Segur que l’operació comercial tindria un èxit similar a l’armari Aneboda per a nois que s’independitzen llogant un pis compartit o una estanteria Kallax del catàleg.