En el teatre català l’anomenat teatre de bulevard ha costat de quallar. Però des de fa un temps, la comèdia intel·ligent és cada vegada més present en la cartellera. El Teatre Goya i el Teatre Borràs són dos dels espais escènics on més s’ha produït aquest traspàs del teatre dit simplement d’humor al teatre de bulevard

Al terme “bulevard”, molt francès, esclar, potser li ha costat de trobar arrels aquí perquè als espectadors més veterans els recorda el mític Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia, que no tenia res a veure amb el teatre, malgrat el seu antic veïnatge amb el Cinema Publi, que en pau reposi, on finalment, per cert, també s’hi va fer un intent de teatre

L’estrena de «Mesures extraordinàries», del tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso, es podria inscriure en un altre tipus de bulevard no tan rosa: el bulevard negre. I, si no, ¿de quina manera es pot classificar aquesta nova comèdia dels autors de les exitoses i premiades peces com «Ovelles», «La pell fina» o «La presència», que, aquesta per cert, després de La Villarroel, també es tornarà a reposar l’any vinent al mateix Teatre Borràs.

Carmen Marfà i Yago Alonso no amaguen la intenció de les seves «Mesures extraordinàries». La trama, de gènere mortuori, es mou entre el realisme del llast que representa per a la família d’un difunt fer front al cost d’un enterrament; el costumisme de la matriarca de la casa del difunt, després de cinquanta anys de matrimoni; i l’humor negre i urbà de com resoldre el desig d’una cerimònia de comiat digna, sense faltar a les últimes voluntats del difunt. Tres columnes vertebrals de la història, com tothom veurà de seguida, que de lluny o de prop han tocat, toquen o tocaran el voraviu —i sobretot la butxaca— de la gran majoria d’espectadors.

«Mesures extraordinàries» parteix d’una primera versió que es va estrenar amb dificultats i restriccions a la Sala Flyhard just quan va esclatar el coronavirus. Aquell repartiment, integrat per l’actor Eduard Buch, i les actrius Sara Diego i Teresa Vallicrosa, ja va intuir, fa cinc anys, per als que el van poder veure, que darrere la gènesi de la primera «Instruccions per enterrar un pare» hi havia més molla d’història per explotar.

I això és el que han fet ara Carmen Marfà i Yago Alonso, pensant, esclar, en una posada en escena no ja en una sala petita sinó en un espai més convencional, que en aquest cas ha presidit l’escenografia amb un moble de bona fusta, amb calaixos i prestatgeries de saló menjador, però un moble vintage, en definitiva, carregat d’alguns llibres, alguns cedés i un radiocasset. Un moble maosuleu que servirà, arribats al tercer acte, per capgirar-lo del dret a l’inrevés i convertir-lo en un espai tan tenebrós com una illa de nínxols de Montjuïc.

«Mesures extraordinàries» és una comèdia de tendres perdedors: el pare difunt va ser un comunista empedreït que no va tenir mai l’opció d’estaviar un duro. La mare ha mantingut les aparences i ha aguantat el mig segle de convivència sota l’elixir del “bona nit” a l’hora d’anar a dormir i la floreta de “bona nit, amor”, que només escoltava quan ell ja estava mig endormiscat. El fill, separat, amb una filla que estudia econòmiques, ha seguit poc o molt la tradició paterna i té les butxaques tan buides com les tenia el seu pare. Tan buides, que a la Caixa no li volen concedir un crèdit per pagar els prop de vuit mil euros d’un enterrament per al seu pare. I la filla, que des de petita s’ha criat amb la mare i la seva nova parella —un segon pare sempre amb la cartera a punt per pagar el que calgui—, pensa que ella el que faria és cedir el cos de l’avi a la ciència per matar dos pardals d’un tret: quedar bé amb la solidaritat científica i, de rebot, no haver de pagar ni cinc per l’enterrament.

Amb una trama més aviat amable, sense gaires guspires que sorprenguin l’auditori però que el mantenen amb el somriure permanent, l’actor Francesc Ferrer —el fill del difunt que perd fins i tot l’únic vestit i les sabates que té per acomiadar el seu pare— té gran part del protagonisme discursiu de la comèdia. El seu carisma interpretatiu fa que dibuixi un personatge perdedor, al punt de la desesperació, atrapat entre l’espasa de la mare i la paret de la filla.

Les intervencions de l’actriuassa Mercè Aránega són més esporàdiques, però, com correspon a un personatge com el seu, acaben sent decisives i marquen el contrapunt més que creïble que la comèdia necessita per fer que el costumisme que respira no vagi més enllà del to i el color precís de la classe obrera convertida, amb el seu esforç, en classe mitjana.

I l’actriu Mia Sala-Patau manté el paper de la filla que ha passat de la vintena, universitària d’econòmiques, criada entre dos mons familiars, incapaç per generació de saber com es posa un cedé al radiocasset i ignorant de noms de la música com Eric Clapton —amb força a la a, no ClaptOn amb força a la o— o Maria del Mar Bonet. El seu personatge l’interpreta alternativament en algunes funcions Abril Julien, una jove actriu últimament en bona i destacada ratxa de papers escènics.

«Mesures extraordinàries» és un cant a l’esperança i l’enginy de supervivència. Un cant també a la conformitat davant de segons quins moments excepcionals de la vida. Un cant a la improvisació per superar un mal moment ni que sigui amb recursos de caire neorealista, des de la fabricació casolana d’un taüt a un viatge de nit en metro amb un mort.

«Mesures extraordinàries» és, sobretot, una resposta a una antiga i repetida promesa del pare difunt quan, anys enrere, davant d’un concessionari de luxosos cotxes Mercedes del carrer alt de Balmes, sempre prometia al seu fill encara petit que un dia hi entrarien per mirar-ne un. “¿Però quan, pare…?” I la resposta sempre era la mateixa: “Ara, quan tinguem diners…” Com aquell qui diu, misèria i cara dura fins a la sepultura.