Memòries d’una puça

Sol Picó comença el seu nou espectacle amb la llegendaria i esperançada "Over the rainbow", mentre ella i els seus companys escènics ballen agafats de la mà  gairebé com ho feien Judy Garland i els seus amics camí de la ciutat de Oz. Però en aquest cas, no espereu veure cap arc de Sant Martí damunt una carretera de rajoles groques, sinò un emblemàtic "torito" Osborne en avançat i molt metafòric estat de destrucció, ficat en un paisatge desolador i ple de llaunes de begude buides i convertides en deixalles. Aquest cop, fins i tot l'humor habitual de Sol sembla una mica ennuvolat. I com a conseqüència, li acaba sortint l'espectacle més pesimista de la seva trajectoria.  La qual cosa no seria cap problema, si no fos perquè resulta ser també un dels més irregulars que ha presentat mai. No falten moments notables, gairebé sempre centrats en les seves intervencions en solitari. I no falta tampoc un final espectacular en forma d'ampolla a la deriva,d'aquells capaços de fer-li pujar punts a qualsevol espectacle. Però abans d'arribar a l'ampolla del SOS, ens trobem tambè amb una dramatúrgia un xic feble, una primera part molt reiterativa, i una coreografia mancada d'un puntet més d'imaginació.

Sol Picó comença el seu nou espectacle amb la llegendaria i esperançada "Over the rainbow", mentre ella i els seus companys escènics ballen agafats de la mà  gairebé com ho feien Judy Garland i els seus amics camí de la ciutat de Oz. Però en aquest cas, no espereu veure cap arc de Sant Martí damunt una carretera de rajoles groques, sinò un emblemàtic "torito" Osborne en avançat i molt metafòric estat de destrucció, ficat en un paisatge desolador i ple de llaunes de begude buides i convertides en deixalles. Aquest cop, fins i tot l'humor habitual de Sol sembla una mica ennuvolat. I com a conseqüència, li acaba sortint l'espectacle més pesimista de la seva trajectoria.  La qual cosa no seria cap problema, si no fos perquè resulta ser també un dels més irregulars que ha presentat mai. No falten moments notables, gairebé sempre centrats en les seves intervencions en solitari. I no falta tampoc un final espectacular en forma d'ampolla a la deriva,d'aquells capaços de fer-li pujar punts a qualsevol espectacle. Però abans d'arribar a l'ampolla del SOS, ens trobem tambè amb una dramatúrgia un xic feble, una primera part molt reiterativa, i una coreografia mancada d'un puntet més d'imaginació.

Sol Picó comença el seu nou espectacle amb la llegendaria i esperançada "Over the rainbow", mentre ella i els seus companys escènics ballen agafats de la mà  gairebé com ho feien Judy Garland i els seus amics camí de la ciutat de Oz. Però en aquest cas, no espereu veure cap arc de Sant Martí damunt una carretera de rajoles groques, sinò un emblemàtic "torito" Osborne en avançat i molt metafòric estat de destrucció, ficat en un paisatge desolador i ple de llaunes de begude buides i convertides en deixalles. Aquest cop, fins i tot l'humor habitual de Sol sembla una mica ennuvolat. I com a conseqüència, li acaba sortint l'espectacle més pesimista de la seva trajectoria.  La qual cosa no seria cap problema, si no fos perquè resulta ser també un dels més irregulars que ha presentat mai. No falten moments notables, gairebé sempre centrats en les seves intervencions en solitari. I no falta tampoc un final espectacular en forma d'ampolla a la deriva,d'aquells capaços de fer-li pujar punts a qualsevol espectacle. Però abans d'arribar a l'ampolla del SOS, ens trobem tambè amb una dramatúrgia un xic feble, una primera part molt reiterativa, i una coreografia mancada d'un puntet més d'imaginació.

Si Àngels Margarit, com revulsió a la crisi, ha presentat un lluminós muntatge com ha estat Capricis, Sol Picó ho fa des d’un univers fosc i llòbrec on els senyals d’auxili recauen, especialment, en la figura de la ballarina. A Memòries d’una puça, ni la figura d’un toro, símbol d’un famós conyac que presideix carreteres de l’Estat, aguanta aquests temps convulsius i s’esmicola, com més tard ho fa també la bastida que el subjecta. Sorolls d’extraradi  es tutegen amb ràfegues d’aire i fum mentre llaunes buides són llançades per l'aire i ja a terra giren d'un costat a un altre sense trobar un destí final. En aquest món d’escombraries tot és confús, si bé hi ha un signe de voler anar cap a un univers millor: la música de El Mago de Oz dirigeix ​​els passos de tres sinistres personatges que deambulen entre les ombres. Aquests personatges tenen nom propi: Sol Picó, Carlos Fernández  i Valentí Rocamora, uns intèrprets de nivell que compten amb la col.laboració escènica de l’actor Joan Manrique, un altre home fosc que els dóna réplica amb accions també contundents. Memòries d’una puça,  és una fugida cap endavant que ha fet Sol Picó enfront de la situació d’haver de tancar, per motius econòmics, la seva companyia, i el muntatge deixa entreveure moments de pànic i de desolació però també una voluntad d’anar endavant, si bé aquest últim desig  triga massa a aparèixer a l’obra doncs ho fa a l’última escena, després d’un contingut transgressor però que per excés, a moments, arriba a resultar pla. Aquesta última i poètica imatge sobresurt de l’espectacle, com també ho fa el solo que interpreta Pico, en el qual la incombustible ballarina es mostra esplèndida traspuant energia i sensualitat.

¿Lumpen medieval? ¿Botellot —o potser millor diguem-ne llaunot—, amb llaunes de cervesa dels paquistanesos ambulants aixafades i escampades com si fos la plaça del Macba de matinada? ¿Simulacre de partida de golf tenebrós per a classes empobrides? ¿Intent de hip hop a les fosques? ¿Una mica d'Stomp amb pots d'escombraries i pals d'escombra? ¿Assaig d'arts marcials en clau de play? ¿Si Jonàs va sobreviure al ventre d'una balena, per què una puça no pot sobreviure en una ampolla llançada al mar? Aquestes són algunes de les impressions que l'espectador de l'espectacle coreogràfic 'Memòries d'una puça' pot treure de les imatges que durant seixanta minuts sense pausa li ofereix la ballarina Sol Picó amb el suport dramatúrgic de Txiqui Berraondo i la composició musical arranjada per Carles López que arrenca amb una peça d''El Màgic d'Oz', potser per advertir els espectadors que qualsevol semblança amb la realitat és només fantasia. A cada nou espectacle de Sol Picó (Alcoi, País Valencià, 1967) un té la impressió que la ballarina faci mèrits ben guanyats a pols per ser considerada una mena de "Carles-Santos-de-la-dansa".

Sol Picó s'empesca una història fosca, de societat que ha sobreviscut un cataclisme. Els seus personatges, mig indigents, busquen un destí millor que els porti a la felicitat del seu passat. Però la destrucció, la violència impune no els dóna tregua. Aquella societat tant habitual en pel·lícules de gran pressupost (Dune, Waterworld) aquí té rerefons actuals com la passió desmessurada pel futbol. Sembla que els codis estiguin desmanegats com la sirena d'aquella societat involucionada primirtiva de La màquina del temps (1960). El que ells tenien gravat en la memòria com l'alarma per salvar-se dels atacs aeris, en realitat era el ressort perquè els Morlocks els cridessin per cuinar-los. Sol Picó balla amb els seus companys a cop de punk i de música electrònica. Noés hi ha poesia en un darrer passatge, amb un necessari aire d'esperança. Que hi hagi algú que llegeixi el missatge i els salvi. Però, aquesta botella llançada al mar pot ser encara més cruel? Segur que hi ha algú més en condicions d'ajudar-los? El poeta Luís Rosales va ser un defensor eficaç per salvar el seu amic Federico García Lorca dels feixistes?