Oriol Puig va sorprendre amb Karaoke Elusia, una trobada d’amics de l’institut que s’acabaria veient que no ho van ser tant. Ara, amb un premi sota el braç (el Calderón de la Barca 2023) que l’avala, torna a un espai similar un punt més de delirant, però que es constata fins a on arriba la fidelitat del grup. El mocador potser escanya i uniformitza, però, al final, resulta ser un baló d’oxigen infal·lible.

Els personatges de Massa brillant s’expressen en frases simples. Saben conjugar subordinades, però les oracions breus els permet fragmentar el present en imatges incessants. Tot va a la velocitat del llamp. Les rèpliques són ràpides com un tro. La seva festa a la Sala Apolo, una tempesta inclement de purpurina, Rom-Cola, aigua i LSD, vòmits i petons robats (o imaginats).

La peça, adreçada als joves i que farà gira a Teatres en Xarxa a través del Festival Zero, deixa perplex tothom. Perquè aclapara de tanta música, estímuls sonors i canvis entre els personatges envoltant el públic disposat a dues bandes a la Sala Petita del TNC. La situació és molt concreta (una trobada d’amics a l’Apolo on es donarà el premi del públic al Sarao Drag de Futuroa). Un fet inesperat farà que el protagonista visqui una realitat paral·lela, delirant, angoixant, esgotadora en la que no pot controlar el cos. A l’escena, es representa amb la soledat del Guillem en una plataforma, separat dels seus col·legues que l’envolen, que es perden i es retroben. I el seu espai es trenca enmig de la foscor. Només quan surten del Futuroa, mig embriacs de l’èxit, de la multitud bulliciosa, de ¡l cúmul d’imatges que escup l’escenari i també les fotos analògiques de les parets, comparteixen un mateix pla, arriba l’instant del contacte físic. La peca exposa un món de fidelitats en un espai aparentment canalla i cruel, una nit més que no serà catàrtica però que suma una plana més a l’àlbum col·lectiu.

La peça compta amb un repartiment insòlit, que topa amb la pedra angular del TNC. Sembla impossible, avui, que els joves no es puguin expressar en català amb normalitat en un ambient de festa. Ni tan sols en una obra de teatre delirant carregada de ficció. Probablement, és una conseqüència més de la pèrdua de valor social del català al carrer; però el TNC hauria de combatre’l demostrant que es pot sortir de gresca, sense necessitat de castellanismes ni anglicismes. Amb el català es pot riure i passar-se en tots els sentits que faci falta. Llordes de Glòria Ribera i Gemma Polo ho demostren a bastament. O el Mètode rosa de Pere Gay Faura. O Glòria a la patrona de Barcelona, que va invocar Ribera amb una pila d’amics de la nit de la Barceloneta (i de l’Urgell!). Sense voler ser integrista de la llengua, es pot defensar el català i demostrar que té un pes específic i que és vàlida per a tots els usos i moments.

És evident que la peça indaga sobre la força del grup i la dificultat de sentir-se dins un mateix, lliure, havent d’acceptar unes condicions puerils (com les de dur el mateix mocador penjat al coll). Però, supera el clímax del concurs, quan el mocador deia de ser un element de l’espectacularitat del vestit i passa a ser un record que només el temps i les rentadores esfilagarsaran, és quan emergeix les raons de l’amistat. Un amic és aquell que frega els vòmits de l’altre en un bar. Un veritable company és el que increparà contínuament al Guillem preguntant-li que “què passa?” sense entendre res de la reacció del cos del Guillem. És qui troba un taxi en una nit plujosa a les Rambles i el cedeix a les companyes. És qui pregunta per l’àvia costurera que, sense voler li ha proporcionat un dels pitjors viatges de la seva vida. L’amistat aguanta les rentadores que faci falta, si tothom acaba entenent l’altre i empatitzant-hi.

Per a Oriol Puig, la joventut és (per ara) l’estació que més estranyesa provoca, una soledat agònica, similar a la de Napalm al cor que ell mateix va fer-ne la dramatúrgia. Soledats, buidors, presses, confeti escampat. Al final, sempre hi ha qui li toca recollir els plats trencats a les discoteques i netejar el terra als bars procurant que els amos no els facin fora ni els impedeixin entrar mai més. La vida és un constant entrar i sortir dels bars procurant deixar-ho tot com estava al principi (i sense perdre cap mocador al cubell d’escombraries del Mc Donald’s.