Si les parets de la Sala Apolo pugessin parlar ,quantes coses ben sucoses ens explicarien ! Doncs ara, la Sala Petita del Nacional intenta fer-nos sentir com si ens trobéssim ficats entre aquelles llegendàries parets, tot omplint el seu espai de fum i de música, per tal que quan hi  entrem els nostres ànims es trobin ja en disposició de gaudir d’allò més amb el Futuroa Sarao Drag que es celebrarà aquesta nit. I per cert; qui llegeixi aquestes paraules abans del 25 de gener, que sàpiga que aquest mateix dissabte toca sarau; estaria molt bé sortir del Nacional i enfilar tot seguit cap a l’Apolo. I si ja arribeu tard, no us amoïneu: ben aviat la sala us informarà de quan es celebra la propera edició de tan icònic concurs

. Un concurs que, per cert, em fa pensar força en aquells mítics Ballrooms que van començar a proliferar a la Nova York de fa unes quantes dècades, i que tant van contribuir a donar-li visibilitat a la comunitat LGTBIQ+ afroamericana i llatinoamericana. També els seus  llampants i espectaculars vestits sovint  inspirats en els que s’exhibien a revistes com ara “Vogue” (d’aquí i dels Ballrooms  bé el títol de la cançó de Madonna)  tenien, com el brillant vestit que llueix ara Gorka, orígens artesanals ben casolans. Entre d’altres coses, perquè aquells col·lectius econòmicament molt castigats , no es podien permetre altra mena de luxes.

El cas és que qui no sembla gens disposat a gaudir del sarau és en Guillem, el protagonista d’aquesta obra que ens permet retrobar-nos amb Oriol Puig Grau , l’autor d’aquella altra “Karaoke Elusia” amb quelcom de notable crònica generacional que tan estupendes impressions va causar quan es va estrenar a la Beckett fa un lustre. I també de la brillant dramatúrgia de la novel·la de Pol Guasch “Napalm al cor” , un text , d’altra banda, ben difícil d’adaptar als escenaris. Aquest Guillem interpretat amb molta solvència per Daniel Mallorquín (ell carrega amb el pes més feixuc d’un text que bàsicament és un monòleg, i ell és també de lluny el millor del repartiment) se’ns presenta ja de bon principi carregat amb un neguit del qual no se’n podrà desfer en cap moment al llarg de tota l’obra. Un neguit que té a veure amb la incomoditat que li provoca sentir-se part d’un ambient que ell no sent ben bé com el seu ambient; de la incomoditat que li provoca que  , com a jove noi gai que és, l’identifiquin amb d’altres vessants de l’univers gai amb les quals no s’identifica , encara que estiguin carregades alhora de reivindicativa pàtina.

En aquest sentit , resulta curiosa la coincidència a la cartellera d’aquest en molts sentits fallit espectacle que també li dedica un record a les figures emblemàtiques del nostre passat transvestit , amb aquell altra que ara llueix a La Villarroel tota la seva força com el més brillant dels vestits , després d’haver patit al 2023 una desafortunada estrena a la presó Model dins del marc del festival Grec. Parlo de l’imprescindible “Jo, travestí” creat per Josep Maria Miró, i meravellosament interpretat amb autoficcionada complicitat per Roberto G. Alonso, fantàsticament acompanyat alhora a l’escenari  per un Jordi Cornudella que reivindica per la seva banda una catalanitat transvestida catalanoparlant , absent per contra  a la Sala Apolo d’Oriol Puig Grau. Per molt llaminer que resulti comptar amb l’eixerida  presència a l’escenari de Carlos González després del seu triomf a la sèrie “Maricón perdido”, el cert és que el Nacional ha perdut l’oportunitat ( una més ) d’apropar-se al públic jove (destinatari màxim de la proposta) tot oferint-li una ocasió de lluïment a alguna de les moltes Drag Queens catalanoparlants de les quals disposa el nostre ambient queer.

Però tornem al Guillem per tal de deixar clar que el seu neguit, s’acaba transformant també una mica en el nostre neguit, a l’espera que el personatge i el text ens puguin dir quelcom més del que ja em captat des de la seva aparició. I és que , i a diferència del que passava a “Karaoke Elusia”, aquest sarau farcit d’angoixes íntimes no acaba d’evolucionar cap a una direcció precisa. Les expectatives inicials es van veient progressivament defraudades. El monòleg interior es veu llastrat per un recurs estilístic que, per exemple, funcionava excel·lentment a “Napalm al cor”. Però que aquí sona reiteratiu i sovint emfàtic; l’abús de la primera persona que descriu detalladament  cada acció del personatge  intentant dotar-la d’una densa  transcendència resulta massa sovint superflu. Per posar un exemple : si el personatge diu amb el rostre angoixat “obro l’aixeta i em mullo la cara”, el text i /o la posada en escena han d’atorgar-li a aquestes paraules un valor definitori que aquí esdevé freqüentment del tot accessori.

D’altra banda, quan sortim del món interior del Guillem ens trobem un grapat de diàlegs estereotipats que, encara que provoquin algun que altre somriure, no fan justament altra cosa que reiterar l’estereotip sense aportar-li densitat com a personatge a qui el pronuncia. La relació del Guillem amb la seva parella , en Victor (Jordi Martí Cuquejo) , se’ns presenta buida de física i química i marcada per les reiteracions ; una cosa és deixar clar que la comunicació no funciona massa entre aquests dos, i l’altra ,presentar-los com si es moguessin per planetes del tot desconnectats. Les intervencions de l’Albert de Santi Cuquejo es deixen arrossegar massa per l’excés cridaner. I el simbolisme del mocador que  crea sentit de comunitat resulta també un xic excessiu.

Cert: la gresca farcida d’angoixa existencial ( o potser seria més encertat dir-ho justament a l’inrevés) no està mancada de moments potentment atmosfèrics i de fragments encertadament carregats de tensió latent que de vegades es canalitza mitjançant un llampec de patent rauxa. I l’espai escènic creat i molt encertadament il·luminat per Adrià Pinar sap com potenciar al màxim i gairebé des de la buidor aquests bons moments atmosfèrics i aquestes tensions latents o patents. Però el sarau es queda clarament a mitges, amb la sensació que el sarau Drag que tant prometia, s’ha quedat limitat a una d’aquelles festes que no acaben de complir les expectatives que hem dipositat en elles.