La Sala Apolo del Paral·lel s’ha mogut temporalment fins a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Tot per rememorar una de les festes drag del Paral·lel del segle XXI que van començar fa sis anys per l’empenta de Licorka Fey i Conxxa Vitoy, que van fundar després el Col·lectiu Futuroa i que ha protagonitzat ja algunes edicions de l’anomenat «Sarao Drag de Futuroa» on tot està al servei del travestisme, la competició per la brillantor dels vestuaris i el lluïment dels millors i a vegades més excèntrics looks.

Galàxies, Lunas, Bruces i tota mena de looks surrealistes omplen l’Apolo en cada edició del «Sarao Drag de Futuroa» i, amb llibertat per pujar a l’escenari, els participants s’erigeixen en un reducte de reivindicació i protesta, de llibertat sense escletxes ni sense cap mena d’autocensura i també sense concedir ni un gram a cap intent d’agressió homoelquesigui.

Just en un moment que Roberto G. Alonso està reivindicant el transformisme i el travestisme amb el seu espectacle «Jo, travesti», a La Villarroel, l’obra «Massa brillant», del dramaturg, actor i director Oriol Puig Grau (Barcelona, 1992), parteix d’aquesta altra iniciativa que té com a escenari l’Apolo per crear una història urbana, nocturna, juvenil, drag, trans, gai i els seus derivats, però, en contrast amb la de Roberto G. Alonso, aquesta, pertanyent a una altra generació, la d’ara mateix.

No és estrany, doncs, que el seu espectacle «Massa brillant» s’hagi inclòs en una programació oberta als espectadors habituals però també especialment per a adolescents de centres educatius majors de 16 anys, els mateixos que en la preestrena en què es basa aquesta crònica han seguit l’espectacle, crec, amb una certa expectació, tot i que sovint, la majoria, clarament en sintonia amb el que els arribava des de l’escenari.

El dramaturg i director Oriol Puig Grau i el seu equip han situat l’obra en una tarima similar a la que podria ser l’escenari de l’Apolo —en algun moment la tarima s’obre en canal i es tanca—, amb els espectadors a dues bandes. Molta il·luminació roig encès. Com el tint dels mocadors de coll que porta la colla del Guillem.

Sobre la tarima, el jove actor Daniel Mallorquín, que ha alternat fins ara interpretacions en sèries o films («Això no és Suècia» o «Avemaria») amb la seva especialiat de teatre i dansa, i que és qui desplega, gairebé en solitari, el discurs de «Massa brillant», que és pràcticament un monòleg, amb algunes rèpliques dels altres tres personatges, interpretats per Santi Cuquejo (Albert, el més llançat, amb LSD a la butxaca), Jordi Martí Casas (Víctor, la parella del Guillem) i Carlos González (Gorka, el més drag i l’únic que aporta com a mostra un dels vestits que precisament va competir en el «Sarao Drag de Futuroa» del 2021, dissenyat per Joan Ros).

«Massa brillant» és un devessall de monòleg interior del principal protagonista, el Guillem, que qüestiona l’existència de la colla amb la qual s’ha aplegat des que li han dit que, com a senyal d’identitat, calia que es posés el mocador vermell al coll.

Tot un recorregut urbà que, des de l’Aquari del Port Vell, passa per l’Apolo del Paral·lel, per davant del vell Bagdad, per sota el rètol anunciador d’«El Petit Príncep», a la Sala BARTS, personatge amb qui el Guillem aconsegueix parlar, arribant també —després de guanyar el concurs de vestuari— al Tablao Flamenc on els ulls del cap de toro dissecat també dialoguen amb ell. La colla recorda fins i tot aquell «Remena nena» de la Guillermina Motta —femení de Guillem, per cert— i sempre amb un rerefons psicologic de procés de desorientació i al·lucinació del Guillem que fa que es qüestioni el com, el quan i el perquè del món i el temps que li ha tocat viure, un temps que és com un mocador al coll que l’acaba ofegant i angoixant.

«Massa brillant» té un discurs a vegades críptic i a vegades claustrofòbic. L’espectacle, summament reivindicatiu —fins i tot amb una àvia modista franquista, per deixar clar que aquí també hi havia franquistes, qui sap si sisplau per força, i que potser eren modistes i tot— trobarà els millors fans en els amants de les festes drag i els «Saraos» de l’Apolo.

Sorprendrà potser alguns dels espectadors habituals del Teatre Nacional de Catalunya i, a d’altres, els posarà davant d’una realitat molt contemporània però que, com en temps passats, continua tenint la seva vàlvula d’escapament en les fugides nocturnes envoltades, encara, malgrat la presumpta llibertat, d’una certa clandestinitat moral i social.