Un gran nom femení oblidat omple la sala gran del TNC des de fa unes setmanes. El text de Michael De Cock traduït per Albert Boronat planteja, des de la figura de Maria Magdalena, com es traslladaria als nostres temps la idea de la pecadora penedida. La mala dona en qüestió és Miriam, una investigadora que opta per prioritzar la seva carrera professional per davant de la família. És algú que fa equilibris entre l’statu quo amb la seva família i els seus valors i metes. I, sorpresa, malgrat tot, sacrifica més que ningú, pateix i és qüestionada com la que més.

Amb la dramatúrgia de Carme Portacelli i Inés Boza es teixeix una aliança intraeuropea que depassa la coproducció i també la fitxa artística, i mostra un context de les metròpolis i dels mons acadèmics que porta la interculturalitat com a pa de cada dia. Idiomes, mirades, estètiques, aquest Maria Magdalena busca interpel·lar una identitat comuna de totes aquestes cultures marcades per la influència de la moral cristiana.

L’aposta del muntatge, convertir el relat bíblic en màgic. De la doctrina religiosa a les lleis de la humanitat. Però també del confort que es pot buscar en la fe, a l’evasió que aporta la fantasia. Així doncs, hi ha dos plans en aquesta relectura. D’una banda, la revisió des d’una mirada social i filosòfica de la figura de les dones com Maria Magdalena. De l’altra, la carta blanca creativa escènica de tractar el transcendent. Jesús dels nostres temps és un taxista penjat que es perd entre la boira del desert de Judea després d’atropellar un animal amb el cotxe, i els apòstols poden ser les amigues i companyes de departament.

En la proposta narrativa d’aquesta al·legoria podem assumir que l’espectacle opti per posar-ho tot en joc. Però quan parlem de tot en joc, en un muntatge colossal, que ja sabem que la sala gran del TNC pot ser un regal enverinat, és un gran conglomerat d’elements. S’il·lustra primerament en l’embolic de Babel de llengües parlades a escena (català, anglès, albanès i portuguès), però també en tota la resta. Realització musical rítmica i electrònica? Fantàstic, aporta estil i empenta. Projecció de banda a banda de fons de collage manipulada en directe? D’acord, una aposta estètica i dinàmica. Una mica de musical? Som-hi, que trenca, genera ambients i fa vibrar. Emmascarar classes magistrals en falsos diàlegs de taula o pujar la platea per entrevistar el públic? Aquí potser ja ens hem passat d’ingredients a l’escudella.

Maria Magdalena és un conglomerat amb poc ciment, i resulta una suma d’elements superposats. Qualsevol dels ingredients podrien haver estat èxits o com a mínim apostes més que vàlides de la proposta, però haver-hi incorporat una mica de tot ha acabat essent massa. Això de voler seduir a tothom provant de fer de tot i tot bé i esperar sortir-se’n, ho deixem per l’actriu Miriam Moukhles. De Miriam a Miriam, ella domina l’escenari i el públic amb presència, tècnica i encant, i converteix la seva en la millor escena i més suggerent de l’espectacle. Cent trenta minuts d’obra resumits en cinc minuts d’obra mestra.