Tenint en compte la crisi contemporània per la qual passa la catequesi tradicional, potser convé situar abans els futurs espectadors d’aquest nou espectacle de títol bíblic, «Maria Magdalena», i que s’inscriu en la línia internacional del Teatre Nacional de Catalunya i el KVS de Brussel·les, de bracet amb Carme Portaceli, directora i autora de la dramatúrgia amb la directora i coreògrafa Inés Boza, i el director Michael De Cock, autor del text.

La directora Carme Portaceli ja ha gratat en anteriors ocasions en mites femenins, ja sigui literaris, històrics o universals: Jane Eyre, Víctor Català, Anna Karènina, Mrs. Dalloway, Madame Bovary, aquestes dues últimes, a quatre mans amb Michael De Cock, com passa ara amb Maria Magdalena o també coneguda com Maria de Magdala, pel seu presumpte indret d’origen.

Maria Magdalena és un personatge del Nou Testament, modelada al gust dels autors, sempre masculins, santa per als creients, manipulada o utilitzada per evangelis apòcrifs, icona pictòrica i més coneguda popularment per ser definida com una, diguem-ne, “alumna avantatjada” de Jesús de Natzaret.

Però l’etiqueta “vox populi” que Maria Magdalena porta penjada és la de ser una pionera, dos mil anys enrere, del gremi de la prostitució —d’aquí deu venir que se’n digui l’ofici més vell del món— i per haver estat testimoni privilegiat de la crucifixió i posterior resurrecció de Jesús de Natzaret, sempre segons l’èpica dels evangelis.

D’aquí a pensar, com han recreat o ficcionat alguns, que Maria Magdalena fos la dona o potser l’amistançada de Jesús de Natzaret, hi ha moltes tempestes de sorra entremig i, sobretot, hi ha un invisible teló d’acer, aixecat pels jerarques de l’Església catòlica, mig revocat pel difunt papa Francesc que la va declarar fa vuit anys una mena d’apòstol entre els apòstols, però que diria que encara es manté, el teló d’acer, sota el jou de prejudicis vigent al segle XXI.

La dramatúrgia de Michael De Cock i Carme Portaceli vol reflectir en el personatge de Maria Magdalena tot un seguit d’empremtes que s’han acumulat sobre les dones al llarg dels temps: les pobres, les que tenen fam i set de justícia, les misericordioses, les perseguides, les esborrades, les que tornen soles a casa, les afganeses, les que ploren, les pacificadores, les borratxes, les violades, les executades, les maltractades, les assassinades, les kellis —més d’avui amb referència turística i hotelera, impossible!— i totes les dones dolentes. Impressionant el clam de Jesús de Natzaret fet home perquè siguin benaventurades totes, a ritme de moviment coreogràfic i de percussió de mans i cuixes, en una de les diverses iconografies híbrides que integren l’espectacle.

El discurs que parteix, com a autor, de Michael De Cock no escatima referències i citacions bíbliques —algunes fins i tot més complexes de retenir o de seguir per l’auditori que si les emetés el vicari de torn de la parròquia des de la trona!—, d’altres més arran de terra i que els espectadors reben, tan resignats com si fossin els pobres usuaris d’aquests dies de Rodalies, en una mena de curset accelerat sobre tot el que potser et creies que sabies de la cultura cristiana occidental i que et van amagar.

El repartiment que aixeca l’obra «Maria Magdalena», que té prevista com les anteriors coproduïdes amb el KSV Brussel·les una gira internacional, està encapçalat per l’actriu Ariadna Gil —que torna una vegada més a les mans de la direcció de Carme Portaceli—, que aquí representa una professora que viatja de Brussel·les a Barcelona precisament per pronunciar una conferència sobre Maria Magdalena.

Arribar a l’aeroport del Prat —atenció, sempre amb el groc i negre marca de Barcelona, no la fosca dels Ubers—, demanar a crits un taxi —no ens confonguem, no es tracta de La Cubana, aquí no hi ha amor que vingui en taxi, només veurem les peces d’un taxi, portes i seients, com si s’hagués desballestat— i entrar en una dissecció del personatge de Maria Magdalena fa córrer el taxímetre escènic durant dues hores, un taxímetre, per cert, que correspon a un taxista que sembla nouvingut, no pas un expat com diuen ara sinó més aviat un dels pobres refugiats sota el pont de la C31 de Badalona, d’origen portuguès, no paquistanès com són la majoria de taxistes de la metròpoli catalana, amb trenta anys d’experiència pels carrers de Barcelona —per tant poca falta que li fa el GPS— i amb una certa semblança a la d’aquells Jesusos de Natzaret de les tradicionals Passions de Catalunya, però sense l’ase.

Perquè un espectacle sigui internacional ja sabem que ha de tenir diferents llengües: aquí la base de la llengua catalana té esquitxades d’albanès, d’anglès, d’italià i de portuguès —la majoria amb sobretitulat—, de la mateixa manera que compta amb moviments coreogràfics, sempre molt ben creats per Ferran Carvajal, i moments musicals, els més impactants de la soprano Ana Naqe, i els de la composició i piano en directe de Laia Vallès.

Tintat d’il·luminació càlida, com demana el paisatge del desert que ho enquadra tot, envoltada d’una escenografia que apel·la més als sentits que no pas a la monumentalitat (creació de Marie Szersnovicz amb ajuda d’Alessandro Arcangeli), aquesta posada en escena de «Maria Magdalena» és una recreació al voltant del mite de la Magdala amb voluntat plàstica que aporta un cert plus de bellesa d’una instal·lació de luxe, amb l’excepció una mica imposada d’unes imatges a càmera rapida quan es vol simular que el taxi és en marxa. Una recreació, deia, d’un dels passatges més importants de la cultura cristiana a partir de diversos personatges femenins contemporanis que a ningú no se li escapa que també tenen patronímic bíblic o universal: Sara, Joana, Salomé…

Al costat de l’actriu Ariadna Gil —la professora especialitzada en Maria Magdalena que arriba a Barcelona i que viu un moment personal de divorci sota el perill de perdre la custòdia de la filla petita— hi ha les intervencions en un discurs que fuig de la concessió teatral i que abusa de la documentació viquipedista, de personatges que li són pròxims o paral·lels: el personatge de la Sara, filla gran (interpretat per una sempre suggerent Míriam Moukhles, que aquí remata la seva actuació en un monòleg brillant); el personatge de Salomé, una artista de l’escultura que té el do de la interpretació dels somnis (que interpreta una altra actriu també sempre suggerent i a vegades enigmàtica com és Anna Ycobalzeta); una advocada que l’assessora en el moment angoixant del divorci (amb l’actriu Gabriela Flores); i el personatge de la Filla (que interpreta l’actriu Clara Do). Fins i tot la soprano d’origen albanès i belga, Ana Naqe, té també un paper, el de la cunyada de la protagonista, perduda en el dilema sobre de qui ha d’estar a favor en el moment de la separació de parella de la cunyada i el seu germà.

Tot són personatges que la professora, a qui han adjudicat el nom de Míriam, representada per l’actriu Ariadna Gil, es troba durant el seu viatge de Brussel·les a Barcelona, un viatge entre real i oníric, com el pintor, que crea una peça escènicament en directe, una mica al marge de tot, i que representa Alessandro Arcangeli (que ja va treballar també en l’escenografia d’«Anna Karènina»), a més del taxista d’origen portuguès (que interpreta l’actor Romeu Runa, procedent de la companyia Peeping Tom i que ja havia trepitjat el TNC) amb qui la professora pujarà amb el taxi fins i tot a Montserrat —rosa d’abril, morena de la serra!— i que, per aquelles coses de l’atzar, el taxista es diu Jesús, i a qui només li faltaria que promocionés el seu taxi, per exemple, amb alguna publicitat d’un producte o servei que adoptés el nom de “Natzaret” i ja ho tindríem tot bíblicament lligat i ben lligat.

En temps de notícies falses i de muntatges en xarxes esperpèntics i propis de vinyeta de còmic, gràcies a la mordacitat de la Intel·ligència Artificial, els creadors Michael De Cock i Carme Portaceli intenten desmuntar el que consideren que és una mentida de fa dos mil anys i surten al pas de la doblement mil·lenària bola que ha qualificat Maria Magdalena de prostituta penedida i perdonada per Jesús, cosa que no consta en cap dels evangelis, diguem-ne, “oficials”.

Per aconseguir la seva intenció, De Cock i Portaceli es passegen ambiciosament i arriscadament a la vegada —perquè no és senzill conjuntar diversos plans temporals i tocar el moll de l’os de la cultura cristiana en una mateixa trama—, per vint segles d’història, amb la veu d’una diversitat de dones que tant poden ser mites dels moviments inicials feministes, com resistents de la Segona Guerra Mundial, del temps de la Dictadura franquista, víctimes de represàlies i destinades, moltes, a prescindir de ser elles mateixes fora del nucli familiar.

Com que “il mondo”, que deia aquell, sempre gira i gira, totes es troben i es retroben sota el mantell, diguem-ho marianament, de Maria Magdalena i, ni que no ho expressin, jo diria que Michael de Cock i Carme Portaceli fan que totes elles s’encomanin d’una manera o una altra a la santa, tan protagonista com absent de l’obra, perquè mai és tard per descobrir que allò que la tradició bíblica ha titllat sempre de miracle no és sinó un joc d’efectes produïts per la màgia teatral per encaterinar la humanitat o, dit d’una altra manera, l’auditori.