3 raons per veure “Mala broma” i 1 per fer altres plans

Raó numero 1
Un text per a tots els públics. Els qui estem acostumats a veure molt teatre i des de fa molt temps no tan sols estem mal acostumats, sinó que sovint tenim un paladar massa fi i exigim en cada obra una meravella, quelcom que ens sorprengui i tingui totes les qualitats imaginables. Per això ens oblidem sovint que els escenaris no viuen pas de morros tan fins, i que el que busquen la majoria de sales (especialment les privades) és el sempre tan difícil equilibri entre una mínima qualitat i el fervor del públic; o el que és el mateix, obres que agradin als crítics, però que alhora portin gent a les platees. Per això són tan importants obres com “Mala broma”, una proposta comercial en el millor dels sentits, ja que el nou text de Jordi Casanovas podria encabir-se sense temor en l’univers d’un èxit planetari com “El mètode Grönholm”: la pots recomanar a gairebé tothom sense por a equivocar-te i se li espera un llarg i merescut recorregut comercial.

Raó número 2
Un text rodó amb les sorpreses justes i una bona dosi de reflexió. Un text rodó amb les sorpreses justes i una bona dosi de reflexió. Si una de les regles no escrites de l’èxit comercial és la capacitat de sorpresa, “Mala broma” la compleix amb escreix. Com passava a la ja citada “El mètode Grönholm”, el text de Jordi Casanovas no tan sols inclou les dosis justes de reflexió, mala bava i humor (tendint cap a negre en molts moments), sinó que incorpora alguns girs de guió d’aquells que et deixen clavat a la butaca amb la boca oberta. I això, en una obra d’una hora i mitja de ritme vertiginós té molt de mèrit. Si l’argument ja és de per si força original, aquests “enganys” que aconsegueixen “colar” tant entre els protagonistes com entre el públic són garantia de satisfacció.
Si a més li sumem una base reflexiva sobre els límits de l’humor i les bromes, sense respostes ni dogmes però sí moltes preguntes per al debat, la proposta de Casanovas és gairebé rodona.

Raó número 3
Un trio actoral en estat de gràcia. Si bé és cert que “Mala broma” se sustenta sobretot pel text precís i efectiu de Jordi Casanovas, cal dir que els tres intèrprets (Òscar Muñoz, Ernest Villegas i Anna Sahun) estan fantàstics, molt enèrgics i creïbles. Tampoc cal desmerèixer la direcció de Marc Angelet: quan no destaca és precisament quan cal destacar-la. Com a les bones comèdies, intel·ligents i sorprenents, tot funciona com un rellotge i tant el dramaturg com el director i els actors ens porten cap on ells volen i quan volen. Bravo!

Raons per fer altres plans
Si en teniu massa bon record…o tot el contrari… Hi ha poques raons per no recomanar “Mala broma”, i totes apunten al públic més “delicat”. No cal que la vegin doncs els qui ho passen malament veient els altres fent bromes que ratllen el mal gust. També se la poden estalviar els “setciències” que són incapaços de deixar-se dur per la història i en l’afany de descobrir cap on anirà la història són capaços de descobrir les “trampes” del text abans que succeeixin: com que per a ells no hi ha sorpresa real (“jo ja m’ho imaginava que aniria per aquí…”), la satisfacció és menor.