Jordi Casanovas presenta un nou artefacte que fa les delícies a la Sala Muntaner. Té un plantejament molt similar a Idiota (2015)  o El test (2016), tot i que possiblement amb un rerefons més amarg. Amb l’excusa de quins són els límits de les bromes es transita per escenes de violència física, però sobretot de col·lapse emocional amb la insinuació d’una aproximació sexual antinatural. L’embolic, amarg, està servit.

Ja és una obra que ve rodada en una gira per Catalunya i sobta com encara els actors no saben posicionar-se en una veritat/ mentida dels personatges. Com un joc d’Othello, el que en principi sembla blanc, en qualsevol moment, es pot convertir en negre. Si l’obra enreda l’espectador i, momentàniament els personatges, es troba a faltar que hi hagi la complicitat de l’actor amb el públic. Són quadres que sempre es juguen des de la veritat del moment, tot i que és evident que en molts casos se sap que és una broma pesada. I aquest engany sobre la trampa, permet que el públic es replantegi la poca honestedat dels protagonistes però situa l’actor en un espai massa fràgil, indefens, que li costa interpretar amb claredat perquè carrega una motxilla d’informació que el públic encara no té a mà (i que no és de rebut, avançar, evidentment).

L’obra procura no sentenciar. Però dona prou mostres de criticar l’humor que es riu dels altres, ridiculitzant-los, i de beneir el que es riu d’un mateix, com a protagonista divertidament patètic. Si era imprescindible un gir final per destensar tant dramatisme (amb una insinuació prou masclista de seduir una noia, donant per descomptat que ella no hi té res a dir en aquest enamorament) al final es tanca massa desballestat, com un broma final innòcua, que desactiva les alarmes del muntatge.