Mal Martinez – Humor i Hòsties

Después del shock dramático de la bestialidad policial del pasado 1 de octubre, mi cuerpo y mi cerebro no estaban preparados para ver nada que requiriera un poco más de concentración. Nada de dramas, ya estamos viviendo uno en propia piel. Así que ni corta ni perezosa me apunté a una terapia garantizada de risas, Humor i Hòsties.(...)Treinta años de tablas se notan, y mucho, Marc Martínez, tras 10 meses paseando el show, le ha cogido todos los puntos y lo maneja a su antojo, adaptándolo a los últimos acontecimientos político-sociales, con numerosos guiños al público. No sabemos nada de la cuarta pared, el público está presente durante las casi dos horas de duración (que se dice pronto pero para un monólogo es una duración casi extrema), somos parte de un mismo barco.La dramaturgia toca todos los palos de la emoción, pero sin caer en sentimentalismos. Es una espectáculo hecho a imagen y semejanza de su creador:gamberro, divertido, crítico, rebelde, multicultural, desde la Catalunya real y para la Cataluña real. Todo un arma de seducción masiva que engancha al público durante dos horas de risas non-stop en un monólogo que no deja títere con cabeza.Una hora puede ser infinita, pero aquí no nos hubiera importado pertenecer a ese infinito, dos horas que han pasado volando. Anécdota tras anécdota hemos llegado al final per con la sonrisa todavía reflejada en el rostro y tarareando las canciones, la rumba catalana ya lo tiene, se te van los pies por mucho que la tristeza esté todavía presente. Hemos salido ganando, dos horas de normalidad. Y aunque sólo sea por un momento, la burbuja del teatro nos ha hecho soñar con la idea de que todo es posible. 

Explica el Marc Martínez que Humor i hòsties, l’espectacle que protagonitza el seu alter ego, Mal Martínez, és el resultat del lamentable estat de la Cultura en aquest país. Ell, que no és pas un actor desconegut, exemplifica màximes que ja no funcionen, com aquella que diu que si surts per la tele, tens feina segura al teatre. Després de tenir tot Catalunya amb l’ai al cor a una de les millors sèries de tota la història de TV3, Nit i dia, el ‘mata-iaies’ ha hagut d’emprendre la seva pròpia aventura davant la manca d'ofertes i, paradoxes de la vida, no és massa visionari assegurar que serà una molt bona inversió de futur. D’Humor i hòsties no se’n poden dir masses coses, a risc de fer un spoiler que frustri el conjunt. D’altra banda, també cal dir-ho, és un espectacle difícilment classificable. Es podria qualificar com un concert amb molt, moltíssim, valor afegit però segurament seria més ajustat i real definir aquest espectacle com una notable gamberrada músico-teatral cuinada, això sí, amb altes dosis de nostàlgia i un cor gegant. Una bretolada escènica en la que Martínez, nascut al Raval quan aquest barri encara no turistejava, fa un repàs a una història que, en major o menor mesura, és una mica la de tots. Vaja, que si sou dels que vau anar a l’EGB, no us ho podeu perdre sota cap concepte. Aquesta malifeta tant guapa comença descol·locant els espectadors fins al punt de generar uns anticossos considerables en els compassos inicials. Succeeix, però, que Martínez és una bèstia escènica total que venç qualsevol resistència i s’acaba imposant indefectiblement, de forma que aquells que al principi els costava acaben preguntant-se on,fins ara, era aquest tros d’actor. Sol damunt l’escenari, amb l'única companyia d’alguns instruments, unes ulleres vintage i unes quantes Mirindes, Martínez desplega una quantitat de recursos, registres i qualitats potser massa amagades fins ara però que, benvingudes siguin, el confirmen com un actoràs de cap a peus. Humor i hòsties és una d’aquelles perles que neixen a la cantonada de qualsevol programació i que, sense fer massa soroll, acaben convertint-se en un must perquè són espectacles desacomplexats i plens de veritat. Que es converteixin en èxits, com passarà en aquest cas, és la millor paga per aquells que, per acció o per omissió, volen una Cultura feble perquè, naturalment, és més fàcil gestionar una societat belenestevitzada que una societat crítica.

L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval, sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990).Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites...I tot respira sinceritat, veritat i sentiment, fins al punt que la paròdia de l'autobiografia és també la paròdia de l'autobiografia de tota una generació i de tot un col·lectiu que, encara dins de la ressaca de la postguerra i la Dictadura, neix i creix i se'n surt com pot en un barri com el del Raval de Barcelona, que avui ha fet la metamorfosi intercultural per no oblidar del tot com era.Marc Martínez, després d'una llarga trajectòria, fins i tot com a director («Super Rawal», 2003; «Conillet», 2015-2016) desplega els seus millors dots com a actor i es transforma en aquell «Marquitos» que recorda els orígens obrers del pare, la perruqueria de la mare, les veïnes del Raval a la pica de l'aigua, la vena comediant amb el germa actuanbt per a la família i el veïnat, la font de la plaça del Pedró, l'escola amb la palmeta de la mestra i els pinxos de classe, l'àvia, la tia, el germà, els atracadors professionals de l'època del Xino, la primera noia-sirena de la piscina, les cosines i els jocs de metges, el pis del Raval, i el terrat, ah!, el terrat de la infància, amb vistes a tot Barcelona, amb sol i aire i amb la descoberta, des de la innocència i el desig del sexe que no es desperta, de la cupletista del Paral·lel prenent el sol en un terrat veí o la veïna del tercer del balcó del davant amb les ungles dels peus pintades de vermell. (...)