Marc Martínez torna als seus orígens, amb la seva espontaneïtat gamberra i lúcida. Ho fa darrera de la guitarra amb la que va fer-se valdre davant dels pares i que, molt més tard després, gravaria els seus hits musicals. Dèiem que torna als orígens perquè el Teatre del Raval és on va començar a fer teatre Era una activitat extraescolar en la seva acadèmia privada (ell diu que era dels “pijos” del barri, sempre sarcàstic). El seu concert  toca una partitura de temes emocionals, nostàlgics, barroers i  sempre navegant entre la veritat més íntima i l’exageració escènica: És la conseqüència de mirar-se la seva vida (prou convencional, per a la canalla d’aquell barri) des d’un microscopi. 

L’actor, enamorat de les Mirindes (que li agrada deixar obertes per tot arreu), construeix el seu propi personatge, entre tema i tema. Com bon comunicador, connecta amb el públic (s’adreça principalment a les noies, com hagués volgut fer quan en la seva primera adolescència, la bateria impedia compartir gresca amb la banda). Marc Martínez va debutar en el terreny del monòleg amb una peça radicalment diferent (Solo, d’Strindberg, Teatre Akadèmia, 2015). Ara, calçant la guitarra acústica, flirtejant amb l’orgue o darrere els platerets alterna el gag de tamboret (allunyant-se de la terrible cantarella dels standups comedy’s) amb els vincles al passat més emotius, que adreça al públic més madur, “els que no són selfies“: Aquell és l’univers de quinquis, rates, i disfrutar del paradís des del terrat, veient el Paral·lel. Té un cert aire d’inconformisme, com el que va interpretar Clara Segura (amb direcció de Martínez i text de Marta Galán): Conillet (T. Alta, 2015).

L’actor, amb 50 anys a les seves espatlles, demostra la capacitat de connectar, distreure i emocionar un tipus de públic prou variat durant més d’una hora i mitja, sense que defalleixi el ritme ni l’atenció. És un mestre de l’escena que sap transformar-la des de cantant pop dels 80 a fill que munta sessions al menjador de casa amb el seu germà gran. Com si fos un grand guignol, els bisos es reserven les escenes de caigudes i cops: Humor i hòsties, vaja. Tal com sona.