Explica el Marc Martínez que Humor i hòsties, l’espectacle
que protagonitza el seu alter ego,
Mal Martínez, és el resultat del lamentable estat de la Cultura en aquest país.
Ell, que no és pas un actor desconegut, exemplifica màximes que ja no
funcionen, com aquella que diu que si surts per la tele, tens feina segura al
teatre. Després de tenir tot Catalunya amb l’ai al cor a una de les millors
sèries de tota la història de TV3, Nit i dia, el ‘mata-iaies’ ha hagut
d’emprendre la seva pròpia aventura davant la manca d’ofertes i, paradoxes de la vida, no és massa
visionari assegurar que serà una molt bona inversió de futur.

D’Humor i hòsties no se’n poden dir masses
coses, a risc de fer un spoiler que frustri el conjunt. D’altra banda, també cal dir-ho, és un
espectacle difícilment classificable. Es podria qualificar com un concert amb
molt, moltíssim, valor afegit però segurament seria més ajustat i real definir
aquest espectacle com una notable gamberrada músico-teatral cuinada, això sí,
amb altes dosis de nostàlgia i un cor gegant. Una bretolada escènica en la que Martínez, nascut al
Raval quan aquest barri encara no turistejava, fa un repàs a una història que,
en major o menor mesura, és una mica la de tots. Vaja, que si sou dels que vau
anar a l’EGB, no us ho podeu perdre sota cap concepte.

Aquesta malifeta tant guapa comença descol·locant els
espectadors fins al punt de generar uns anticossos considerables en els
compassos inicials. Succeeix, però, que Martínez és una bèstia escènica total que
venç qualsevol resistència i s’acaba imposant indefectiblement, de forma que
aquells que al principi els costava acaben preguntant-se on,fins ara, era aquest tros
d’actor. Sol damunt l’escenari, amb l’única companyia d’alguns
instruments, unes ulleres vintage i
unes quantes Mirindes, Martínez desplega una quantitat de recursos, registres i
qualitats potser massa amagades fins ara però que, benvingudes siguin, el
confirmen com un actoràs de cap a peus.

Humor i hòsties és una d’aquelles perles que neixen a la
cantonada de qualsevol programació i que, sense fer massa soroll, acaben convertint-se
en un must perquè són espectacles desacomplexats i plens de veritat. Que es
converteixin en èxits, com passarà en aquest cas, és la millor paga per aquells
que, per acció o per omissió, volen una Cultura feble perquè, naturalment, és
més fàcil gestionar una societat belenestevitzada que una societat crítica.