No, no, no! Qui tingui por que “Macbeth” sigui una revisió del clàssic de Shakespeare (pels qui estiguin cansats de revisions), que se n’oblidi. I que vagi i gaudeixi d’una de les obres més divertides, descarades, grotesques i gamberres de la temporada. I podriem seguir amb els adjectius. Que se n’oblidi del clàssic, ja que com a màxim trobarà els protagonistes amb el nom dels personatges de l’obra original. I sí, majoritàriament s’ajusta a l’argument, però poc té a veure amb la solemnitat shakesperiana. Si el bard va dibuixar un gran retrat de l’ambicio i del poder i del què suposa, i de cóm aconseguir.ho sense reparar en mitjans, per aconseguir.ho, Ionesco ho agafa li dona la volta i diu: “aqui no hi ha res a fer. El poder i els tirans o reis sempre seran els mateixos en tota la historia de la humanitat i no importa a qui emboliquen per aconseguir el que volen” . Es més, els poderosos es quedaran a la retaguardia dels conflictes bèl.lics mentre moren milers d’innocents complint les seves ordres. Les guerres, passades o recents. Us sona, no?

Per tant, ionesco tira la casa per la finestra i el director Ramon Simó el segueix a cor què vols i cuïna una barreja de violència i humor sense fronteres, i afegeix el cabaret, les ombres xinesques, Tarantino, i fins i tot el film “1917” (la primera seqüència de la guerra) , i tot aixo a un ritme vertiginòs que fa que les tres hores que en principi podien espantar, et passin volant. 

I es que la conjugació d’aquests elements funciona, encara que per sobre de voldria destacar el frenètic timing des del primer minut: personatges que entren i surten fent mes d’un paper, ara comicitat, ara violència, ara l’absurd. Però no l’absurd beckettià, sino el de Ionesco, es a dir l’absurd gamberro. Se’n fot de tot i els qui estan a l’escena s’ho passen d’allò més be i ens ho fan passar be a nosaltres.

Només hi han uns minuts de davallada general, en concret l’últim quart d’hora de la primera meitat, que coincideix amb l’aparició de les bruixes, i que fa que dubtem una mica sobre com serà la continuació.

Doncs res més lluny de la veritat. Des dels primers instants, el repartiment coral agafa les regnes i brinda una represa sensacional, superior a la primera part. 

Evidentment calia gent amb cara i ulls per tirar.ho endavant. I tant! Com sempre l’omnipresent Joan Carreras es fa l’amo de la funció, amb una frase ja et captiva. Però es que al darrera hi ha un esplèndid i histriònic rei Duncan en forma de David Bagés. Impagable tanmateix la parella Josep julien i Pepo Blasco. Una sensual Lady Macbeth/Duncan (Anna Alarcón) i la resta, també magnífics, contribueixen a fer créixer l’obra.

En una temporada coom l’actual amb poques coses gamberres, aquesta ho es i amb majuscules. Irreverent i grotesca al màxim, quedara també en la retina de l’espectador i de qui això escriu el genial gag de la curació dels malalts, seqüència que van el.laborar entre tots i que fa esclatar a la graderia. Tot plegat, un magnífic divertiment.