Ionesco ja havia trencat amb el convencionalisme i amb el llenguatge. Com també ho havia fet Samuel Beckett, que va anar allunyat-se del teatre i endisant-se més a un estadi d’emocions, d’impulsos, renunciant a la trama i, quasi paulatinament, als personatges. Ionesco, en canvi, s’agafa a Shakespeare per destripar el poder. Ramon Simó que, també és amic de trencar amb totes les armes possibles els privilegis del Poder (tot i que ell també gaudeixi d’una tarima de poder guanyat a força d’anys a l’Institut del Teatre, a la Sala Beckett o a la direcció del Grec), l’ha volgut traslladar als nostres temps. Si la forma i l’ànima dels actors crema com un tro, la peripècia no aguanta prou bé el temps. Perquè la farsa s’ha convertit en una nova forma d’empatitzar amb el poder: fer simpaticot el rei emèrit fa que, cara al paper matxé de les revistes del cor, de la premsa constitucionalista i, en certa manera, dels fulls de revistes còmiques com El jueves, el facin massa humà. En societats de picaresca, s’enveja tant la vida a cos de rei del monarca com la del que va ser capaç de robar una camioneta plena de bitllets d’un banc per a gaudi propi.

La lluita és lícita tot i que, sovint, es vagi repetint com en un bucle, que porta a una certa mirada farsesca. Perquè la impunitat que sembla esclatar amb la primera denuncia es revela permeable i duradora i es manté quasi intacta, en les successives revolucions. La moral es deixa per twitter. La veritat és molt més pragmàtica. En aquest sentit, atrapa la forma de la posada en escena així com les poderoses interpretacions, que revela, en papers protagònics al TNC, noms com Anna Alarcón Laia Alsina, Pep Ambrós, Xavier Ricart o David Anguera. Entranyables Josep Julien i Pepo Blasco que juguen un paper de sublevadors de poca traça que queden enganxats en els seus propis circumloquis. Joan Carreras és el Macbett solvent (després d’una celebrada adaptació de Ricard III, propiciada per l’escriptura de Gabriel Calderón). I David Bages el Duncan tirà, incapaç de veure que l’omba del seu assassí plana per la Cort.

L’operació de Simó sobre el text deu haver estat d’envergadura perquè ha fusionat Lady Macbett amb Lady Duncan i amb una bruixa, per exemple. I això insisteix a reproduir mimetismes com el que Ionesco veu entre Macbeth i Banquo (Macbett i Banco, en el seu text original). El paper de les bruixes, com volia Ionesco, no és només d’avançar el futur si no de propiciar-lo, de fer-se venir bé l’ambició dels homes per aconseguir els seus objectius; una labor manipladora que es desentèn del quadre final.

Simó presenta un Macol (el que serà el nou rei, després d’acabar amb la tirania de Macbett) que serà tant o més pervers i que vesteix unes inconfusibles punyetes. Si la monarquia abans era absoluta, l’Estat de Dret pretén equilibrar el Poder. Però, ja es veu com aquesta justicia té la pell fina o la pell dura segons qui seu al banc dels acusats. I , per tant, la impunitat dels monarques de l’època preelisabetiana escrit per Shakepeseare, ha trobat un mecanisme per aparentar un equilibri i seguir tenint la paella pel mànec. Potser per a aquesa evidència, amb uns manifestats que acaben qüestionant els seus propis eslògans, potser no calia aquest Ionesco de tres hores (tot i els encerts i la divertida tensió parateatral que es viu a la Sala Petita). Per cert, el pensador de Rodin ronda pels marges; mai en un espai central. La raó, com la Justícia i l’empatia, Ionesco i Ramon Simó la van deixar a casa.