(…) Marx recorda que la història es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa. Quan Ionesco estrena el 1972 una de les seves poques versions d’un text aliè se centra en ‘Macbeth’, com abans ho havia fet el seu admirat Alfred Jarry a ‘Ubú, rei’. En els 76 anys que separen una versió de l’altra s’esdevenen dues guerres mundials i un teló d’acer separa l’autor romanès de la seva pàtria de naixement. No hi havia raons per a l’optimisme, per això el ‘Macbett’ amb ‘t’ final de Ionesco burxa en la ferida de l’humanisme fins a dessagnar- lo, i arriba a alterar el desenllaç de Shakespeare per arrabassar qualsevol possibilitat de redempció col·lectiva.

Si Jarry amb la seva grotesca escatologia pretenia dinamitar la moral d’una societat en declivi, Ionesco, en el seu desencant incorregible, escull un perillós còctel entre tragèdia i farsa. Sobre aquests dos pols que s’atrauen i es repel·leixen, el director Ramon Simó ha aixecat un muntatge desconcertant en què costa situar-se. De sobte, l’èpica isabelina cobreix amb la seva capa algun dels llargs monòlegs i, tot seguit, creua l’escena un caçador de papallones completament aliè a la sang i la guerra, recursos a l’absurd que ens recorden que tot és mentida. Pel camí, es troba a faltar l’extravagància i el ridícul propis de la farsa, eines que ens permetin digerir la densitat d’uns personatges que la posada en escena es pren massa seriosament (…)

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’